Psicòleg. Escolta els adolescents des de fa més de 30 anys i acaba d'editar '9 ideas clave. Educar en la adolescencia', una espècie de manual amb pistes per afrontar aquesta complicada edat en què els xavals es pregunten qui són i què hi pinten en aquest món.
Jaume Funes: «Ser adolescent significa ser feliç»
Dilluns, 7 de juny del 2010Una vegada, Jaume Funes (Calataiud, Saragossa, 1947) va preguntar a una noia de 16 anys què era per ella un «consum responsable» de marihuana, i la noia li va respondre: «Igual que quan vas de marxa no t'emportes els llibres, a l'anar a classe no t'emportes els porros. Tot al seu temps». Funes comprèn el pensament dels adolescents perquè es dedica a escoltar-los, tant els marginals com els elitistes, o els que no són ni una cosa ni l'altra. Diu que així els entén.
Edició Impresa
Versió en .PDF
Informació publicada en la página 72 de la secció de Contraportada de l'edició impresa del dia 07 de juny de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
–¿Els adolescents d'ara són diferents dels de fa 30 anys?
–És que fa 30 anys no existia l'adolescència, excepte per a alguns, els que podien estudiar i ajornar uns quants anys l'assumpció de responsabilitats. Per a la majoria, tenir 13 o 14 anys significava escombrar cada dia un taller mecànic, ser a la cadena de muntatge d'una fàbrica o cuidar els germans petits.
–Ara sí que existeix.
–L'adolescència és obligatòria des de fa gairebé 25 anys. La societat ha decidit que entre els 13 i els 18 anys, el període en què una persona passa de nen a adult, els individus s'han de dedicar a ser adolescents. Són persones amb capacitat sexual i aptituds per relacionar-se, però els adults no saben què fer amb ells i els han buscat un entreteniment: ser adolescents.
–¿I què significa això?
–Significa ser feliç, divertir-se, passar-s'ho bé, estudiar, somiar, experimentar, descobrir mons, afirmar-se com a individus. Com que no treballen, no són necessaris en el sistema productiu i, en conseqüència, es dediquen a ser adolecents. Fa 30 anys, escombraven un taller i es convertien en adults. No tenien temps per a històries, encara que, com ara, havien d'esbrinar qui eren.
–¿Com ho esbrinen els d'ara?
–A través de les xarxes socials. Abans es miraven al mirall buscant-hi una identitat, ara pengen les seves fotos a internet i intenten que els altres els ajudin a respondre a la pregunta de qui sóc jo.
–¿Les xarxes els donen identitat?
–Els ajuden a assajar identitats diverses. Abans només en tenien una. Ara en poden trossejar diverses, inventades o no, igual que fan els adults. Com que no s'aclareixen, fan provatures: avui vaig de provocadora, demà de Lolita, demà passat em presento com a estudiant modèlica i empollona... Estan molt confusos.
–És una etapa de confusió.
–Per definició, és una època de malestar, de desencaixar. De sobte no se sap qui s'és ni què se serà. Tenen quatre anys per aclarir-se. Les seves tres preguntes clau són: ¿qui dimonis sóc?, ¿què faré amb la meva vida? i ¿què hi pinto jo en aquest món?
–Les qüestions eternes.
–Eternes. Els nois de 15 anys abans intentaven construir la seva identitat a partir de la seva feina. Ara estan obligats a anar a classe, a ser feliços i a descobrir-se a si mateixos a través de l'oci. No són comparables, però els seus problemes són els mateixos, encara que des de fa decennis es diu que els adolescents cada cop són més violents, agressius i irresponsables.
–Vostè no els veu així.
–Ells no s'inventen res. Aprofiten al màxim la societat de la comunicació i la porten a l'extrem.
–¿Els veu més madurs que abans?
–Tenen més capacitat per ser responsables, una altra cosa és que els deixem ser-ho, o que els interessi comportar-se així. Tenen més formació, més experiència, més relacions, han vist més món. Disposen de més potencial, però en una societat que només accepta dues categories –o nens o adults– ells no hi encaixen.
–No hi encaixen.
–No. D'aquí vénen les contradiccions del Govern sobre els anticonceptius d'emergència o sobre l'avortament. Una noia de 16 anys pot decidir si s'opera a cor obert, però no si és mare o no.
–No tenir autonomia econòmica, ¿els fa ser una mica irresponsables?
–Els fa ser una mica caradures. Com que no han de pagar res, i si s'ho munten bé els ho paguen tot, es converteixen en vividors, en el bon o mal sentit de la paraula. Depenen feliçment de l'economia adulta.
–¿Falla alguna cosa en tot això?
–Els adults s'han d'aclarir. Tenen una dificultat enorme per entendre què els passa als seus fills i existeix una gran tensió entre ells, sigui quin sigui el seu nivell econòmic. En el rerefons d'això hi ha la fràgil vinculació entre pares i fills.
–¿Fràgil vinculació?
–Els motius pels quals s'és pare són fràgils. Es tenen nens ikea. Mentre són petits, són molt macos, però quan arriben a l'adolescència, apareixen grans problemes, perquè no han construït uns valors ètics entre ells. Són nens estèticament estimats, però no íntimament desitjats.
–¿I què suggereix?
–Jo faria una revisió profunda del motiu pel qual les parelles tenen fills. Moltes vegades la motivació té més a veure amb insatisfaccions, por a la soledat o modes socials que amb verdaderes construccions ètiques sobre per què jo decideixo portar una criatura al món, algú que canviarà la meva vida.
http://www.elperiodico.es/es/noticias/opinion/20100607/jaume-funes-ser-adolescente-significa-ser-feliz/304318.shtmlPsicólogo. Escucha a los adolescentes desde hace más de 30 años y acaba de editar '9 ideas clave. Educar en la adolescencia', una especie de manual con pistas para afrontar esa complicada edad en la que los chavales se preguntan quiénes son y qué pintan en este mundo.
Jaume Funes: «Ser adolescente significa ser feliz»
Lunes, 7 de junio del 2010En una ocasión, Jaume Funes (Calatayud, Zaragoza, 1947) le preguntó a una joven de 16 años qué era para ella un «consumo responsable» de marihuana, y la chica le respondió: «Igual que cuando vas de marcha no te llevas los libros, al ir a clase no te llevas los porros. Todo a su tiempo». Funes comprende el pensamiento de los adolescentes porque se dedica a escucharlos, tanto a los marginales como a los elitistas, o a los que no son ni una cosa ni otra. Dice que así los entiende.
–¿Los adolescentes de ahora son distintos a los de hace 30 años?
–Es que hace 30 años no existía la adolescencia, salvo para unos pocos, los que podían estudiar y aplazar varios años la asunción de responsabilidades. Para la mayoría, tener 13 o 14 años significaba barrer cada día un taller mecánico, estar en la cadena de montaje de una fábrica o cuidar a los hermanos pequeños.
–Ahora sí que existe.
–La adolescencia es obligatoria desde hace casi 25 años. La sociedad ha decidido que entre los 13 y los 18 años, el periodo en que una persona pasa de niño a adulto, los individuos han de dedicarse a ser adolescentes. Son personas con capacidad sexual y aptitudes para relacionarse, pero los adultos no saben qué hacer con ellos y les han buscado un entretenimiento: ser adolescentes.
–¿Y qué significa eso?
–Significa ser feliz, divertirse, pasárselo bien, estudiar, soñar, experimentar, descubrir mundos, afirmarse como individuos. Como no trabajan, no son necesarios en el sistema productivo y, en consecuencia, se dedican a ser adolescentes. Hace 30 años, barrían un taller y se convertían en adultos. No tenían tiempo para historias, aunque, como ahora, tenían que averiguar quiénes eran.
–¿Cómo lo averiguan los de ahora?
–A través de las redes sociales. Antes se miraban al espejo en busca de una identidad, ahora cuelgan sus fotos en internet e intentan que los demás les ayuden a responder a la pregunta de quién soy yo.
–¿Las redes les dan identidad?
–Les ayudan a ensayar identidades diversas. Antes solo tenían una. Ahora pueden trocear varias, inventadas o no, igual que hacen los adultos. Como no se aclaran, hacen probaturas: hoy voy de provocadora, mañana de Lolita, pasado mañana me presento como estudiante modélica y empollona... Están muy confusos.
–Es una etapa de confusión.
–Por definición, es una época de malestar, de desencaje. De pronto, no se sabe quién se es ni qué será. Disponen de cuatro años para aclararse. Sus tres preguntas clave son: ¿quién demonios soy?, ¿qué haré con mi vida? y ¿qué pinto yo en este mundo?
–Las cuestiones eternas.
–Eternas. Los quinceañeros de antes intentaban construir su identidad a partir de su trabajo. Ahora están obligados a ir a clase, ser felices y descubrirse a sí mismos a través del ocio. No son comparables, pero sus problemas son los mismos, aunque desde hace decenios se dice que los adolescentes cada vez son más violentos, agresivos e irresponsables.
–Usted no los ve así.
–Ellos no inventan nada. Aprovechan al máximo la sociedad de la comunicación y la llevan al extremo.
–¿Los ve más maduros que antes?
–Tienen más capacidad para ser responsables, otra cosa es que les dejemos serlo, o que les interese comportarse así. Tienen más formación, más experiencia, más relaciones, han visto más mundo. Disponen de más potencial, pero en una sociedad que solo acepta dos categorías –o niños o adultos– ellos no encajan.
–No encajan.
–No. De ahí las contradicciones del Gobierno sobre los anticonceptivos de emergencia o sobre el aborto. Una chica de 16 años puede decidir si se opera a corazón abierto, pero no si es madre o no.
–No tener autonomía económica, ¿los hace ser algo irresponsables?
–Los hace ser un poco caraduras. Como no han de pagar nada, y si se lo montan bien se lo pagan todo, se convierten en vividores, en el buen o mal sentido de la palabra. Dependen felizmente de la economía adulta.
–¿Falla algo en todo esto?
–Los adultos han de aclararse. Tienen una enorme dificultad para entender qué les pasa a sus hijos y existe una gran tensión entre ellos, sea cual sea su nivel económico. En el trasfondo de esto está la frágil vinculación entre padres e hijos.
–¿Frágil vinculación?
–Los motivos por los que se es padre son frágiles. Se tienen niños ikea. Mientras son pequeños, son muy monos, pero cuando llegan a la adolescencia, aparecen auténticos problemas, porque no han construido unos valores éticos entre ellos. Son niños estéticamente queridos, pero no íntimamente deseados.
–¿Y qué sugiere?
–Yo haría una revisión profunda del motivo por el que las parejas tienen hijos. Muchas veces, esa motivación tiene más que ver con insatisfacciones, miedo a la soledad o modas sociales que con verdaderas construcciones éticas sobre por qué yo decido traer una criatura al mundo, alguien que cambiará mi vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario