La sostracció internacional de menors
Cristina González Beilfuss Catedràtica de dret internacional privat de la Universitat de Barcelona
Dins l'àmbit de les relacions familiars internacionals, una de les qüestions que genera més dificultats i té més ressò és la sostracció de menors, és a dir, el trasllat de nens fora de l'Estat de la seva residència habitual per part d'un dels seus progenitors sense el consentiment de l'altre. Des del punt de vista de l'interès superior del nen, que d'acord amb el Conveni de Nacions Unides sobre els Drets de l'Infant és la consideració que ha de prevaldre, aquesta conducta causa un perjudici evident, ja que arrenca el menor del seu entorn i en la pràctica sol impedir el desenvolupament de les relacions personals normals amb el progenitor que no l'ha acompanyat. Aquest és l'aspecte realment cardinal. Si es té en compte que el dret a relacionar-se amb ambdós progenitors és un dret del nen reconegut en la normativa interna i internacional, resulta que el trasllat implica una vulneració de drets fonamentals del subjecte que l'ordenament jurídic vol protegir.
Els ordenaments jurídics acostumen a combatre aquest tipus de conducta des de dues vessants, la penal i la civil. Així, en el vigent Codi penal espanyol, la sostracció internacional de menors es tipifica com a delicte en l'art. 225 bis. Si es deixa no obstant de banda l'efecte de prevenció general que pot derivar-se de la criminalització de la sostracció, són dubtoses les conseqüències beneficioses de la intervenció del Codi penal en aquesta matèria. El dret penal no pot garantir el retorn del menor, atès que el que persegueix és la condemna de l'autor del delicte. Si aquest es troba a l'estranger, caldrà recórrer als instruments d'extradició o aprofitar un retorn eventual de l'autor del delicte al territori on s'ha produït el fet delictiu per tal de poder executar la sentència penal que eventualment pugui recaure. Pot, però, ocórrer que el menor romangui a l'Estat al qual ha estat traslladat, la qual cosa produiria l'efecte pervers que el menor podria tenir dificultats per mantenir relacions personals amb ambdós progenitors. D'altra banda, la intervenció del dret penal en la majoria de casos agreuja la conflictivitat entre els progenitors del nen i per tant dificulta la necessària relació de cooperació de cara al futur.
En l'àmbit civil, els dos instruments més importants són el Conveni de La Haia de 1980 sobre els aspectes civils de la sostracció de menors (BOE núm.202, de 24 d'agost de 1987) i el Reglament de la Unió Europea 2201/2003 en matèria de responsabilitat parental (DO núm L 338, de 23 de desembre de 2003). Tots dos tenen com a objectiu restaurar l'status quo unilateralment alterat per qui ha traslladat el nen, és a dir, obtenir el retorn del menor al seu Estat de residència habitual. Com que el Reglament comunitari opera com un acord especial que regeix entre els estats membres de la UE, introduint una sèrie de regles complementàries a les establertes pel Conveni de La Haia, és adient centrar en primer lloc l'anàlisi en el Conveni per després comentar les especialitats aplicables als trasllats il·lícits de caràcter comunitari.
El Conveni de La Haia regeix quan un nen de menys de setze anys ha estat traslladat de manera il·lícita d'un estat contractant a un altre estat contractant o si després de transcorregut un període d'estada temporal a un estat contractant, aquest nen és retingut de manera il·lícita en un altre estat contractant. La relació molt àmplia d'estats contractants es pot consultar a la pàgina web de la Conferència de La Haia, que és una eina molt valuosa per conèixer el Tractat, atès que conté molts recursos que poden facilitar l'aplicació correcta del Conveni.
La il·licitud del trasllat o retenció es defineix en els articles 3 i 4 del Conveni. És il·lícit qualsevol trasllat o retenció que infringeixi el drets de custòdia atribuïts separadament o conjuntament amb una altra persona, institució o organisme, d'acord amb el dret vigent a l'estat contractant de residència habitual del menor immediatament anterior al trasllat o retenció. Els drets de custòdia que han d'haver estat vulnerats no són els drets que l'ordenament jurídic estatal defineixi com a drets de custòdia sinó el que el mateix Conveni denomina drets de custòdia, és a dir, el dret relatiu a la cura de la persona del menor i, en particular, el de decidir sobre el seu lloc de residència.
Aquest darrer és un aspecte fonamental i que molt sovint és entès de manera errònia. A fi de promoure un concepte uniforme de sostracció, els drets infringits han de ser els que el Conveni anomena als efectes de la seva aplicació drets de custòdia, sigui quina sigui la denominació que rebin en el dret nacional. L'aspecte essencial per apreciar si s'ha produït o no una sostracció és que qui ha traslladat el nen hagi infringit el dret d'una altra persona, institució o organisme a decidir el lloc de residència del nen. En el cas del dret català, l'article 236-11 del llibre II del Codi civil de Catalunya estableix que, en principi i llevat que l'autoritat judicial disposi una altra cosa, el progenitor que exerceix la potestat parental necessita el consentiment de l'altre per canviar el domicili del menor quan això l'aparti del seu entorn habitual. A efectes del Conveni un trasllat decidit unilateralment i sense el consentiment de l'altre progenitor ha d'entendre's com una infracció de drets de custòdia i, per tant, el trasllat seria un trasllat il·lícit al qual seria d'aplicació del Conveni, sempre que el nen hagi estat portat a un altre estat contractant.
El progenitor víctima d'una sostracció de menors té dues vies per obtenir el retorn del menor. Pot presentar una sol·licitud de retorn directament en via judicial o actuar mitjançant l'autoritat central que cada estat ha d'anomenar per assolir els objectius del Conveni. En el cas espanyol, aquesta autoritat central es la Direcció General de Cooperació Jurídica Internacional del Ministeri de Justícia que actua com a autoritat de transmissió de sol·licituds de retorn en els casos en què un menor resident a Espanya hagi estat traslladat a un altre estat contractant i com a autoritat de recepció si Espanya és el lloc a on ha estat traslladat el menor esmentat que amb anterioritat residia en un altre estat contractant.
La principal obligació de l'autoritat central de l'estat a on el menor hagi estat traslladat és localitzar el menor i intentar el seu retorn voluntari, utilitzant les mesures que s'estimin adients. En cas que no es produeixi el retorn voluntari, l'autoritat central interposarà o farà interposar una acció judicial de retorn, que també pot, en la majoria d'estats contractants, interposar directament el progenitor o persona víctima del segrest sense recórrer a la via administrativa prèvia. Aquesta acció té naturalesa interdictal, és a dir, no pretén resoldre el conflicte de fons entre els progenitors del nen, sinó restaurar l'status quo unilateralment alterat per un d'ells. S'ha de tramitar amb caràcter d'urgència. En el cas espanyol el procediment es regula als art. 1901-1908 de la LEC de 1881.
El progenitor que ha sostret el nen està obligat a retornar-lo al seu lloc de residència habitual llevat que concorri alguna de les causes tassades de denegació del retorn. El no-retorn només és possible si l'autor del fet il·lícit demostra que: (a) l'altre progenitor ha consentit en el trasllat o no exercia amb caràcter efectiu els seus drets de "custòdia" tal com els entén el Conveni, amb anterioritat al trasllat; (b) el retorn produiria un greu risc de trastorn psíquic o físic al menor o el posaria en una situació intolerable; (c) el menor s'oposa al retorn quan té una edat i un grau de maduresa suficient perquè les seves opinions siguin tingudes en compte, i (d) hagi transcorregut més d'un any des del trasllat i el menor s'hagi integrat en el seu nou medi social.
Les causes de no-retorn han de ser interpretades restrictivament i, sobretot, la seva aplicació no ha de desnaturalitzar el caràcter interdictal del procediment. No es pretén, en efecte, decidir quin és el progenitor més adequat per exercir la potestat parental i conviure amb el menor, sinó fer possible que siguin les autoritats de l'estat del qual el menor ha estat sostret les que resolguin els conflictes entre els pares. En particular és important evitar que s'interpreti de manera excessivament laxa l'excepció relativa al greu risc de perill físic o psíquic, ja que és relativament freqüent que el sostractor o sostractora s'oposi al retorn basant-se en aquesta causa. Un dels arguments que més es fan servir és que una eventual ordre de retorn produiria la separació del nen i el sostractor o sostractora amb greu perjudici per al seu benestar emocional. Si aquest raonament fos acceptat amb caràcter general, el Conveni deixaria de ser operatiu. El que se li ha de respondre al sostractor és que el procediment no prejutja la seva idoneïtat per exercir la potestat parental, ja que no és aquest el seu objecte. El sostractor o sostractora sempre podrà plantejar la controvèrsia davant de les autoritats competents de l'Estat del qual el menor ha esta sostret. Per tant, l'excepció seria només aplicable en casos extrems en què es demostrés que el sostractor o sostractora no pot de cap manera retornar amb el nen i plantejar amb garanties el procediment de fons.
Des de l'1 de març de 2005, les disposicions del Conveni de La Haia han de complementar-se amb regles especials establertes en el Reglament 2201/2003, que regeixen quan els dos estats involucrats en un supòsit de sostracció son estats membres de la Unió Europea, llevat de Dinamarca. En aquests casos la normativa comunitària especifica que s'ha de donar audiència en el procés a la persona que sol·licita el retorn i al menor, llevat que en aquest darrer cas no es consideri adient tenint en compte la seva edat i grau de maduresa, i que la sol·licitud de retorn s'ha de resoldre en el termini màxim de sis setmanes. També puntualitza que no es podrà denegar el retorn basant-se en el greu risc per a la salut psíquica o física del menor si es demostra que s'han adoptat mesures per garantir la protecció del menor un cop hagi retornat a l'estat membre a on residia abans del trasllat. Aquestes especialitats no suposen, de fet, cap canvi important respecte al ja establert al Tractat i ja regeixen com a conseqüència de la normativa interna d'aplicació del Conveni de La Haia a molts dels estats part del Conveni. En el cas espanyol, poden no obstant generar alguna dificultat, sobretot pel que fa a la intervenció del menor en el procediment, ja que acostuma a ser molt reduïda, i pel que fa a la duració del procediment. Si bé la LEC ja estableix el termini de sis setmanes, els estudis estadístics fets internacionalment indiquen que en la pràctica el termini no sol complir-se.
El Reglament comunitari innova, quan regula la fase posterior a una denegació de retorn, que no es té en compte en el Conveni de La Haia. En els casos de sostraccions entre estats membres de la UE en què es dicti una decisió de no retorn s'ha de transmetre, en el termini d'un mes, còpia de la resolució judicial i d'altres documents pertinents, en particular de l'acta de la vista, a l'autoritat judicial competent o autoritat central de l'estat membre on el nen residia abans del trasllat. Aquesta informació serà comunicada a les parts que podran, en el termini de tres mesos, plantejar un litigi sobre la custòdia del menor. En aquest procediment sobre el fons es tracta de determinar quin ha de ser el progenitor amb el qual el menor ha de residir habitualment i quin ha de ser el lloc de residència habitual. La decisió que finalment recaigui en aquest darrer procediment, en cas que es produeixi, es reconeixerà de ple dret en tots els altres estats membres, inclús si implica el retorn del menor. Per tant, s'ha d'entendre que qui finalment té l'ultima paraula és l'estat on el menor tenia la seva residència habitual abans del trasllat. Aquest és un canvi substancial respecte a la situació anterior. Fora de l'àmbit del Reglament, una decisió de no-retorn habitualment implica que les decisions sobre el menor corresponen a l'estat al qual el menor ha estat traslladat. Per tant, si el menor havia estat traslladat a Espanya i les autoritats judicials espanyoles havien denegat el retorn basant-se en alguna de les causes de denegació del retorn establertes al Conveni, corresponia a les autoritats espanyoles decidir qui havia de ser el progenitor amb qui el nen havia de residir. En els casos de les sostraccions comunitàries és, en canvi, l'autoritat de l'estat d'on el nen ha estat sostret, qui tindrà una darrera oportunitat per decidir aquesta qüestió.
Barcelona, novembre de 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario