martes, marzo 30

L'Estat del Racisme a Catalunya 2009. Capítol 4 Menors immigrants no acompanyats: maltractament institucional

http://www.sosracisme.org/reflexions/pdfs/Informe_Catalunya_2009.pdf
L'Estat del Racisme a Catalunya 2009
Introducció 4
Índex general
Capítol 1 6 La llei d'estrangeria a Catalunya: criminalització de la immigració.
Capítol 2 27 Polítiques en matèria d'immigració des de les institucions catalanes
Capítol 3 53 Espais i tipologies del racisme social i la presència d'un discurs xenòfob en creixement
Capítol 4 76 Menors immigrants no acompanyats: maltractament institucional
Capítol 5 84 Treball: discriminacions i explotació en un context de crisi econòmica
Capítol 6 93 Cossos de seguretat: Abusos i maltractaments. Iniciatives polítiques
Capítol 7 110 Extrema dreta i grups organitzats xenòfobs: el racisme més explícit
Capítol 8 122 Més enllà del fet migratori. Igualtat d'oportunitats en una societat diversa. Joves i poble gitano
Capítol 9 129 La lluita contra el racisme: una prioritat de tots i totes
Conclusions 146 A tall de conclusions
Bibliografia 151 Fonts Consultades
ANNEXES 152


CAPÍTOL 4
Menors immigrants no acompanyats: maltractament institucional

Introducció
El títol d'aquest capítol vol reflectir la situació que viuen una part important dels menors
immigrats no acompanyats a Catalunya. Des de l'arribada dels primers nois del Marroc
fins ara, amb la arribada dels menors provinents de l'Àfrica subsahariana, ha passat
molt temps però als problemes ja existents dels inicis s'hi sumen més factors que
donen peu a vulneracions de drets i cada cop més el menor és considerat un
immigrant i no un menor.
Aquest any, el Síndic de Greuges ha tornat a denunciar la saturació del circuit de
protecció i les condicions de recursos com el Bosc i Alcor, on malviuen una part dels
menors que arriben a la ciutat. Un alberg i un centre de dia que no ofereixen cap
atenció integral a uns nois que, donada la seva situació de vulnerabilitat, precisen d'un
sistema d'acord amb les seves necessitats i que permeti una ràpida i real integració.
El capítol mostra com persisteixen les males condicions d'aquests centres i l'anunci,
per fi, del seu tancament per part de la Generalitat a finals d'any. Uns centres que mai
s'haurien d'haver posat en funcionament, perquè mai van complir les condicions
necessàries i dignes per acollir menors.
També es mostra com la manca de tutela en un primer moment provoca situacions
d'exclusió social en xavals que han vingut aquí per iniciar una nova vida plena
d'expectatives que veuen truncades per un circuit i dispositiu mal dissenyat i amb
unes mancances de recursos, des dels seus inicis, fruit d'un plantejament polític que
els considera una càrrega pel sistema.
La protecció dels menors acompanyats és l'assignatura pendent d'un govern tripartit
que en tots aquests anys ha perpetuat un model injust i ineficaç que no sols posa
traves a la integració dels menors, sinó que els aboca en molts casos a la irregularitat
administrativa un cop adults.
La situació dels 13 menors expulsats del sistema de protecció per ser considerats
majors d'edat posa en evidència una pràctica institucional de la Direcció General
d'Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), que feia temps que s'estava exercint i
que només a partir de la denúncia pública de les víctimes, de les associacions, del
Síndic i d'alguns mitjans de comunicació, aconsegueix resoldre's. Malauradament, i tal
com demostra el recull que a continuació oferim, no va ser una pràctica aïllada.
A les repatriacions sense garanties i a la manca de tutela ja denunciada en altres
ocasions, ara es suma la negativa a tutelar a nois sota l'argumentació que són majors
d'edat. El sistema utilitza criteris per determinar l'edat que no estan validats com a
prova irrefutable per la mateixa medicina (doncs tenen un marge d'errada important) ni
per la mateixa legislació que dictamina prioritzar les dades i el paper del passaport.
Sotmetre llavors a les proves radiològiques a nois amb passaport o utilitzar les
radiografies de mandíbula enlloc de la de canell, que són més fiables, només es pot
catalogar de maltractament institucional.
Tanmateix, hem de dir que cada cop són més els jutges que posen fre a aquest tipus
de pràctiques i, per tant, tal com mostrem al capítol, encara que sigui un procés
complicat, cal denunciar aquestes situacions.
BARCELONA. Gener. Expulsió de 13 menors del centre d'acollida El Bosc. Tretze
joves de 16 i 17 anys, amb passaports reglats, van ser expulsats el mes de desembre
d'un centre d'acollida de la Generalitat perquè una prova mèdica que mesura els ossos
de la mandíbula en calcula una edat superior. Tot i que la prova té un marge d'error de
fins a dos anys, el centre considera que la prova demostra la falsedat dels passaports
i, per tant, refuta que els nois siguin menors d'edat i per tant possibles perceptors
d'ajuda pública. El 13 adolescents d'origen subsaharià havien arribat al centre
d'acollida de menors El Bosc feia un més i mig gràcies a una llarga successió de
tràmits, ja que a Catalunya portaven des de l'estiu i tots 13 havien entrat al país de
forma il·legal.
La majoria complirà els 18 anys durant el 2009, però hi ha algun que en té 16. Per a
tornar a entrar al sistema de protecció del menor de la Generalitat de Catalunya han
de tornar a demostrar a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència
(DGAIA), per tercer cop, que efectivament són menors d'edat.
El cas va arribar al Síndic de Greuges, Rafael Ribó, que va obrir una investigació
d'ofici, i va demanar al Departament d'Acció Social tota la documentació i els supòsits
d'actuació de la conselleria.
L'associació El Casal dels Infants del Raval va ser qui va fer pública la denúncia, amb
el recolzament d'altres associacions com la Federació d'Associacions Veïnals de
Barcelona. El Casal dels Infants també va acollir als tretze menors expulsats i va iniciar
contactes per a facilitar-los allotjament temporal. La Creu Roja els va pagar la
pernoctació i la manutenció en diverses pensions de la ciutat fins a finals de gener. És
un servei que l'organització ofereix de forma habitual durant tres o quatre dies, però
que ha allargat de forma extraordinària per a ells.
El Síndic de Greuges va denunciar les irregularitats en la forma en la que la Direcció
General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) controla les edats dels joves.
Aquestes proves mèdiques, afirma el Síndic, "proporcionen només un grau
d'aproximació" i, segons estudis de la Generalitat, erren la seva estimació en gairebé
dos terços dels casos.
El Síndic de Greuges considera que la decisió és irregular per dues raons: perquè la
Generalitat va ignorar els passaports del menors on s'acreditava la seva edat; i per una
altra banda, perquè la decisió està basada en proves radiològiques de la mandíbula, i
aquestes tenen un marge d'error de dos anys amunt o avall.
La Generalitat desestima el consell del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, de readmetre
als nois expulsats i tutelar-los, perquè considera que les proves radiològiques tenen
fiabilitat i asseguren que els passaports dels joves són falsos.
El cas es va dilatar durant mesos, però passa el temps i la urgència és que quan
aquests nois siguin majors d'edat, en pocs mesos, corren el risc de ser expulsats per
no tenir els permisos de residència.
Al juliol, la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, va assegurar que
s'havia regularitzat la situació dels 13 nois expulsat. La consellera va assegurar en la
Comissió d'Immigració que el Govern havia regularitzat la situació dels 13 nois, aquells
que en el seu dia va deixar al carrer. "L'Administració no ha reconegut oficialment que
es va equivocar en el seu moment, però ha fet el que havia de fer", va considerar el
director tècnic del Casal dels Infants del Raval, Ismael Palacín, que va advertir
d'un"degoteig constant d'expulsions de menors immigrants".
BARCELONA. Juliol. Només 12 menors marroquins s'acullen al retorn voluntari.
Tan sols 12 menors marroquins es van acollir al retorn voluntari que planteja el
programa Catalunya-Magreb des de juny de 2007, segons va informar el secretari
d'Immigració de la Generalitat, Oriol Amorós. El programa es basa en la prevenció i el
retorn voluntari de menors d'origen marroquí que emigren sense acompanyament a
Catalunya. La iniciativa pretén reduir els fluxos migratoris de menors no acompanyats i
promoure la seva integració a Tànger. L'any 2008 només set joves van acollir-se al
retorn voluntari degut principalment a les reticències de les famílies, segons la
Conselleria d'Acció Social i Ciutadania.
BARCELONA. Agost. Joves de CDC demanen a la Generalitat que resolgui la
situació que pateixen els menors subsaharians. NousCatalans.Joves va demanar a
la Generalitat que resolgués amb celeritat la situació que pateixen menors
subsaharians "a qui s'expulsa dels centres d'acollida quan encara són menors",
segons van explicar Èric Bertran, membre de la sectorial d'immigració de CDC i
president de NousCatalans.Joves, i alguns dels joves que pateixen aquesta situació.
Segons han denunciat, a diversos joves se'ls fa la prova del canell, un examen científic
per determinar l'edat dels nois i, si el resultat és que són majors d'edat, no poden
seguir als centres. Convergència i Unió va anunciar una pregunta parlamentària a la
consellera Capdevila sobre la data del tancament dels centres Alcor i Bosc.
BARCELONA. Agost. SOS Racisme critica la gestió de Generalitat en la tutela dels
menors immigrants. SOS Racisme, davant els casos en que la Direcció General de
Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) ha expulsat a menors no acompanyats
de centres d'acollida, al·legant la seva majoria d'edat, va acusar a la DGAIA de la
Generalitat de no garantir la tutela dels menors immigrants no acompanyats i de
permetre que les polítiques d'estrangeria "estiguin per sobre d'aquelles orientades a
assegurar els drets dels nens i els adolescents". L'entitat va criticar pràctiques
habituals de la DGAIA, com la repatriació sense recolzament al menor, l'ús arbitrari de
les proves per determinar-ne l'edat, i el desemparament en el que queden els nois
quan arriben a la majoria d'edat. SOS Racisme va reclamar que, en aquest punt, la
Generalitat dediqui recursos a la inserció acadèmica, laboral i social dels menors i
joves, donat el risc d'exclusió que pateixen al quedar fora dels circuits d'acollida.
BARCELONA. Agost. Joves menors ex tutelats malviuen en una nau industrial del
Poblenou. Prop de 20 joves d'origen marroquí s'allotjaven en un espai del barri del
Poblenou de Barcelona, que antigament havia estat un garatge des d'on sortien
mercaderies per tot Catalunya, però que actualment és una nau que està abandonada.
Els joves que hi vivien tenen entre 18 i 25 anys, tots ells van arribar a Espanya quan
eren menors d'edat. En aquell moment, de seguida van trobar feina a la construcció i
vivien en un pis de lloguer, però la crisi els va deixar sense res. Ara intenten sobreviure
en aquest apartament improvisat on passen fred i es mullen amb la pluja.
BARCELONA. Setembre. La Generalitat deixa 46 joves sense tutela, en contra de
la doctrina del Suprem. Xavier Soley, director de la Direcció d'Atenció a la Infància
(DGAIA), va declarar que des de 2009, 46 joves van ser declarats adults i hauran
d'abandonar els centres de menors tot i que alguns d'ells tenien passaports que
acreditaven que eren menors. Per a l'organisme, això provava el frau amb aquests
documents, encara que no s'havia demostrat la seva falsedat. Per als advocats dels
joves, es tractava d'un atemptat contra els drets dels menors. Per a Soley, "els sistemes de protecció a la infància no poden ser una esquerda per a regularitzar a
persones immigrants adultes en situació clandestina". Els advocats expliquen que el
Tribunal Suprem ha assenyalat en vàries sentències que "la maduració dels ossos dels
individus és més ràpida en les poblacions subsaharianes que en les europees".
BARCELONA. Setembre. Atenció a la Infància assegura que el 80% dels joves que
demanen protecció són majors d'edat. Els joves subsaharians que mantenen un
estira i arronsa amb l'Administració perquè volen ser tractats com a menors, tal com
acredita el seu passaport o la partida de naixement, van decidir emprendre accions per
visualitzar la seva situació. Reclamaven ser acollits per la Direcció General d'Atenció a
la Infància i l'Adolescència (DGAIA) i poder, per tant, viure en un centre i seguir un
procés de formació. El director general d'Infància, Xavier Soley, però, va ser
contundent i va assenyalar que s'ha complir la llei: "El sistema de protecció de la
infància no pot ser una esquerda per a la regularització dels immigrants irregulars". En
el que portem d'any, el 30% d'immigrants arribats a la DGAIA eren subsaharians.
L'any passat van ser el 18% i el 2007 el 6%.
BARCELONA. Setembre. 11 menors de l'alberg Alcor són ser ingressats per grip
A. El col·lectiu Drari va denunciar el tractament donat per la DGAIA als nens malalts de
grip A de l'alberg Alcor. Va afirmar que hi havia moltes més persones contagiades i va
alertar de les pèssimes condicions dels centres.
BARCELONA. Novembre. Doble cop judicial al tracte que la Generalitat dóna a
menors d'origen subsaharià. Un jutge va revocar l'expulsió d'un jove d'un centre
d'acollida i un altre magistrat va obligar a la Generalitat a tramitar els papers d'un noi
tutelat. El primer va ser expulsat quan es va negar a sotmetre's a les proves de
calcificació d'ossos i dents per calcular la seva d'edat abans. La DGAIA fa aquests
exàmens abans de tramitar els permisos de residència i si els joves s'hi neguen, la
fiscalia els declara adults i són expulsats dels centres d'acollida. L'altre noi havia estat
declarat desemparat per la DGAIA, que el va tutelar, tot i que tampoc es va creure el
seu document. Per això, va ignorar la Llei d'Estrangeria, que obliga a regular a
qualsevol menor tutelat i a tramitar-li el permís. Per estalviar-s'ho, els serveis de
protecció a la infància van qualificar el seu desemparament de "preventiu" i la seva
tutela de "cautelar" a l'espera d'una prova que no es va fer fins molt temps després. El
jutge va decretar en un auto que aquesta situació suposava un greu perjudici pel
menor i per això va ordenar a la DGAIA que comenci els tràmits per documentar-lo. Hi
ha 20 nois als que DGAIA es nega a tramitar el permís, segons l'advocat Albert Parés.
En aquest sentit, SOS Racisme va acusar a la DGAIA de no garantir la tutela dels
menors immigrants no acompanyats i de permetre que les polítiques d'estrangeria
estiguin per sobre d'aquelles orientades a assegurar els drets dels nens i els
adolescents.
BARCELONA. Novembre. El Síndic denuncia que el sistema d'acollida als menors
està saturat. El Síndic de Greuges va entregar un informe al Parlament sobre els
menors en situació de risc a Catalunya i va alertar de que no estan encara tots els
deures fets. El document destaca que la inversió pública s'ha quedat curta per evitar la
saturació del sistema d'emparament dels menors en situació delicada. Les dades
mostren que hi ha 190 menors en llista d'espera per ingressar en un centre. Algun
d'ells estava patint una saturació del 150% i les famílies havien rebut poques ajudes.
El síndic de Greuges, Rafel Ribó, va avisar de que "hi ha una absència de famílies
d'acollida professionals i es necessita una política per a potenciar-les". També va
anunciar que el 26% dels Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE) estan sobrecoberts. Dos mesos després, coincidint amb el vintè aniversari de la Convenció
sobre Drets del Nen de les Nacions Unides, Ribó va reconèixer que "cal augmentar la
protecció legal dels menors immigrants indocumentats sota la tutela de la Generalitat" i
va recordar que les proves mèdiques que es realitzen als joves per determinar la seva
edat exacte "no són concloents".
CATALUNYA. Desembre La Direcció General d'Atenció a la Infància i
l'Adolescència (DGAIA) nega la denúncia d'Amnistia Internacional La DGAIA va
negar que als centres de menors de Catalunya es violin els drets humans dels interns.
Així va respondre a les acusacions de l'informe d'Aministia Internacional. Apuntava
també que l'ONG havia elaborat l'informe sense haver entrat en cap d'aquests centres
i asseguraven que la Generalitat, que sí que ho ha fet, no ha detectat maltractaments
en les inspeccions.
BARCELONA. Desembre. La Generalitat anuncia el tancament dels centres Alcor i
Bosc. Imma Pérez, secretària de l'àrea d'Infància i Adolescència de la Conselleria
d'Acció Social, va anunciar el tancament de l'alberg Alcor i el centre de dia el Bosc.
Dos centres, nocturn i diürn, per on passaven molts menors. Pérez va anunciar que
s'obriran nous centres de 24 hores per absorbir els menors dels espais tancats i donarlos
un servei millor.
BARCELONA. Desembre. Un informe de la Fundació Pere Tarrés alerta del riscos
que pateixen els menors immigrants no acompanyats i denuncia la situació de
les noies. Els anomenats menors estrangers immmigrants no acompanyats (MEINA)
són un col·lectiu que durant els últims tres anys va estudiar un grup d'investigadors de
la Fundació Pere Tarrés dirigit per Violeta Quiroga. Segons dades de l'estudi, a
Catalunya (on n'hi ha un total de 761) n'han entrat aquest any 249, enfront dels 323
del 2008 i els 466 de 2007. Una baixada associada a l'alentiment dels fluxos migratoris
a causa de la crisi. L'informe posa èmfasi en els nous perfils de menors considerats de
risc ja que, al no ser detectats, queden desemparats dels seus drets fonamentals i, en
moltes ocasions, en mans de xarxes que delinqueixen. Quiroga va posar l'accent en
dos grups: les menors romaneses i subsaharianes enganyades i condemnades a la
prostitució i les noies romaneses en famílies nombroses dedicades a la mendicitat i el
furt. L'estudi també demana ampliar la cobertura de protecció i seguiment fins els 21
anys.
A continuació, per ampliar la informació, adjuntem l'entrevista realitzada al Casal del
Infants per l'Acció Social als Barris
Aproximació a la realitat de menors no acompanyats. Casos en que queden fora
del sistema de protecció del menor i com aquesta situació els pots abocar a la
irregularitat.
El Casal dels Infants
El Casal dels Infants és una associació constituïda el novembre de 1982 a Barcelona i
es va posar en funcionament l'any 1983. A l'inici, desenvolupava la seva activitat al
barri del Raval de Barcelona, però actualment té presència en altres municipis del
territori.
El Casal desenvolupa un conjunt de projectes orientats a donar resposta a les diferents
necessitats i problemàtiques de la població. Treballa per proporcionar, en el seu conjunt, una oferta integral en la qual cada usuari pugui trobar una resposta específica
i personalitzada a la seva necessitat de recolzament.
En el transcurs de la seva trajectòria, l'associació s'ha anat adaptant a la complexa
realitat canviant. Ha deixat de prestar alguns serveis que resultaven innecessaris, per
activar-ne d'altres que donessin resposta a noves necessitats emergents i no cobertes
i als nous col·lectius de ciutadans.
Programa Joves en Risc. Aquest programa té com a finalitat la integració de joves en
risc d'exclusió social. El Casal treballa per dinamitzar i potenciar els recursos que el
mateix barri pot posar en funcionament per a millorar el benestar dels nois/es i l'entorn
comunitari, en general. Treballa amb joves sense xarxa social per oferir-los
oportunitats i fomentar la seva iniciativa i esperit emprenedor. A més a més, treballen
per accedir als joves i grups de carrer amb noves fórmules de treball educatiu de
carrer i comunitari.
Entrevista a Alícia González, cap del programa dirigit a joves en risc.
Fa uns mesos, un jove subsaharià de 16 anys va trucar al timbre del Casal dels Infants
per l'Acció Social als barris sense saber què es trobaria darrera d'aquella porta.
Només portava un paper amb l'adreça del centre que li va donar una persona pel
carrer i ara està fent un curs de formació professional. El casal té un projecte destinat
aquests menors que han arribat a Espanya en pastera, la cara més cruel de la
immigració africana. Però aquesta tasca sovint es veu dificultada per algunes
discriminacions institucionals que, emparant-se en proves de dubtosa fiabilitat, deixen
sense passaport a desenes de menors. Alícia González es la cap del programa dirigit a
joves en risc.
Quina és la situació dels menors subsaharians que arriben al Casal?
Venen recomanats per compatriotes, des dels centres de la Creu Roja, a través dels
educadors dedicats als MEINA (Menors Estrangers Indocumentats No Acompanyats) o
simplement, els porta algú que els ha trobat pel carrer. El perfil majoritari és el d'un
menor que ha arribat a Canàries en pastera i que marxa a Barcelona a buscar-se la
vida.
Quin és el circuit que fan aquests nens? A què poden aspirar?
La clau per entrar al sistema de protecció és tenir el passaport per presentar-lo a la
Fiscalia de Menors i, a partir d'aquí, es plantegen diversos camins. Un d'ells és que
mai siguin admesos. En aquest cas, es converteixen en adults indocumentats durant
un mínim de tres anys. Després, poden demanar la regularització per arrelament, però
mentrestant, no poden treballar ni tenir una residència legal. Una altra possibilitat, la
millor de totes, és que la Fiscalia els atengui, els accepti el passaport i siguin
reconeguts com a menors. En aquest cas, els trasllada a centres d'urgència i
comencen un itinerari de protecció, de reinserció laboral i inicien els tràmits dels
papers. Per últim, pot passar que la Fiscalia els admeti i que, durant els nou mesos
que l'Administració es pren per estudiar la situació de desemparament, siguin
sotmesos a unes proves de creixement ossi. Si els exàmens conclouen que no són
menors d'edat, són expulsats del sistema de protecció perquè la Fiscalia al·lega que la
documentació del país africà no és vàlida aquí. El problema és que ara els sotmeten a
aquestes proves de seguida i si són negatives i no passen pel centre d'acollida, no
figuren com a atesos i després, als 18 anys, no es poden regularitzar.
El casal ha denunciat la situació dels menors que la DGAIA nega que ho siguin i
deixa sense atendre. En quines proves es basen? Què diu la legislació
internacional?
Són proves òssies molt criticades des del punt de vista jurídic i mèdic. Els experts
adverteixen que no poden ser concloents i, de fet, la Llei d'Estrangeria diu que només
s'han de dur a terme si hi ha sospites de que el jove no sigui menor d'edat. Ara, en
canvi, les fan sempre. Es produeix un ús abusiu de la llei i no es reconeixen els
documents oficials del país d'origen. Encara que el passaport digui que el jove és
menor, li fan la prova igualment. El problema està en la Fiscalia, la DGAIA només
obeeix les seves ordres.
Quants menors es troben en aquesta situació? Quina és la seva situació actual?
Prop de 40, que sapiguem al casal. Per ara, el Consorci de Serveis Socials de
Barcelona cobreix les necessitats bàsiques d'aquests menors, fins que arriben a la
majoria d'edat. El recurs es va posar en marxa al Nadal i havia de durar tres mesos,
però encara continua actiu. Desconeixem fins a quan i quina serà la resposta, si n'hi
ha alguna.
És factible que un menor no acompanyat pugui realitzar una ESO i fins i tot una
carrera universitària?
No és impossible. Són nois que venen aquí a buscar un futur millor i això els fa
moure's. Tenen moltes expectatives, bones competències, respecten l'autoritat, són
madurs i han gestionat diners abans. Alguns han començat cicles formatius. El
problema és que la inactivitat a la que es veuen obligats degut al ritme administratiu
impedeix que puguin començar l'itinerari d'inserció i aquesta frustració els provoca
malestar. Perden les capacitats, tenen paranoies, es troben en un estat de risc pel que
fa a la seva salut mental, es tornen negatius perquè creuen que no ho podran
aconseguir, que els faran les proves i hauran de marxar... Molts estan amb tractaments
terapèutics i, en aquest llarg camí d'incertesa, els podem perdre.
El circuit d'atenció no és el mateix pels nens menors autòctons que pels
immigrants. Què implica aquesta duplicitat ? Cal una normalització?
I tant, als centres per immigrants acostuma a haver-hi moltes més places que als
espais per a autòctons. A més, els immigrants dormen a un alberg i passen la resta
d'hores en un centre de dia. Els autòctons no canvien tant de centre. Els immigrants
reben la primera acollida en un centre d'urgència i es diferencia l'atenció diürna de la
nocturna, cadascuna es fa en un lloc diferent. Després passen a centres d'acollida
exclusius per immigrants. Són pocs els que accedeixen als Centres Residencials
d'Atenció Educativa de la tipologia dels que disposen els menors autòctons.
Evidentment, és necessària una normalització.
La situació general dels MEINAS fa que moltes vegades siguin objecte
d'estereotips, prejudicis i racisme social. En teniu constància?
Ells es senten discriminats pel sistema de protecció i per la Fiscalia de Menors.
Denuncien el tracte diferencial amb els joves marroquins perquè a ells sí que els
accepten la validesa del passaport. Fins i tot, diuen que hi ha diferències entre africans
de diferents països. Segons perceben els menors, l'origen, a vegades, determina els
recursos, les prioritats en el menjar, els llits, les dutxes...

La Administración genera marginalidad entre los menores.

Pese a ser una obligación de la Administración, muchos menores inmigrantes no acompañados alcanzan la mayoría de edad sin tener sus papeles en regla. Esto, denuncian organizaciones sociales, les aboca a la exclusión.

Cumplir los 18 años es de todo menos emocionante cuando se es un menor extranjero no acompañado. “¿Cómo miraríamos a un padre y a una madre que el día que su hijo o hija cumple 18 años lo hecha a la calle?”, se pregunta Vicenç Galea, del colectivo catalán Drari, juristas por los derechos de la infancia.

La legislación española considera que los menores, extranjeros o autóctonos, que no tienen quién se haga cargo de ellos están en una situación de riesgo y vulnerabilidad por lo que la Administración debe hacerse cargo de ellos y tutelarlos. Actualmente, son las comunidades autónomas las que asumen estas responsabilidades. Pero al alcanzar la mayoría de edad, los menores extranjeros se encuentran en una situación de suma precariedad. Aunque existen programas de emancipación en diferentes comunidades, la falta de recursos hace que las plazas sean insuficientes y sólo unos pocos chicos puedan hacer uso de ellas. Pero en muchos casos, el problema reside en un generalizado caos administrativo que hace que no tengan la documentación en regla. En otros, es compleja la regularización de su situación una vez han salido del centro en el que estaban tutelados, y les resulta casi imposible conseguir un permiso de trabajo que les permita renovar, más tarde, la residencia. Y eso que proveerles de los papeles es una obligación de la Administración establecida legalmente.

Aunque, según la Ley de Extranjería, la Administración dispone de un máximo de nueve meses para proveer al menor de un permiso de residencia, la tónica general es la negligencia, actitud que varias organizaciones que trabajan con estos menores interpretan como mala fe.

Hay “muchos chicos indocumentados o a medio documentar: un problema casi imposible de solucionar, porque cuando ya tienen 18 años se convierten en un inmigrante más quedándoles solamente para regularizar su situación la vía del arraigo”, explica Galea. En Cataluña “las administraciones se toman el plazo máximo de nueve meses, como mínimo, y hasta que no pasa ese tiempo con el menor entre manos no empiezan a plantearse lo de la residencia. La solicitan más tarde y el chaval ha perdido un tiempo de antigüedad porque en su dosier se pone la fecha del día en que se la pidieron. Durante un tiempo no ha existido, ha estado en un limbo”, denuncia. Además, afirma Galea, aunque la falta de permiso de residencia no es impedimento legal para cursar estudios, en la práctica sucede así. Y tras semejante itinerario, “cuando se le concede la residencia, ya queda poco tiempo para que estudie y pueda llegar a los 18 años con un diploma”.

En otros casos, como en Melilla, se marea a los menores que cumplen la mayoría de edad pidiéndoles documentos que para ellos es prácticamente imposible conseguir: “Conociéndoles perfectamente y teniéndolos tutelados les han pedido que presenten un certificado marroquí de que están solteros o un certificado de antecedentes penales. Todo es una trampa”, señala José Palazón, de la asociación pro derechos de la infancia Prodein. Hasta noviembre del año pasado, la Administración melillense les retenía, además, la documentación, dejándoles, cuando no estaban en el centro de tutela, expuestos a ser detenidos y expulsados. Tras ser amonestada por el Defensor del Pueblo, la Consejería de Bienestar Social aceptó entregar su documentación a los chavales y solicitar el certificado de tutela con carácter inmediato. Pero aquellos que habían alcanzado la mayoría de edad con anterioridad no se vieron beneficiados y han quedado en situación irregular.

El menor M., que había estado ocho años en el centro de acogida del Fuerte de la Purísima, un antiguo cuartel militar en las afueras de la ciudad, vive ahora en una chabola junto al centro y ya ha sido detenido por la policía alguna vez. I. es de Fez y ha estado cuatro años en La Purísima. El 23 de enero fue una vez más a las oficinas de Extranjería a solicitar su documentación. Tiene un precontrato, es carpintero. Esta vez le han cogido la solicitud, cree que porque el personal que le atendió era nuevo. Ahora le toca esperar. “Cuando cumplí 18 años me echaron a la calle. Entonces el permiso de residencia todavía no estaba caducado, pero ahora no quieren renovármelo, no quieren darme lo mío, para que pueda irme de aquí y buscarme la vida como los demás, para sentirme como los demás. Me piden el pasaporte marroquí y no sé qué..., pero ¿cómo? Si yo llevo toda mi vida aquí. Si me dan la residencia puedo ir a Marruecos a pedirlo, pero si no tengo la residencia ¿podré volver a entrar? Es política: dicen que tienes que largarte de aquí”, cuenta por teléfono. Tan sólo cuatro días después, dos compañeros suyos se toparon con lo que a Palazón le parece que será la futura estrategia de la Administración de Melilla: les solicitaron el empadronamiento, que el centro no había tramitado. Cuando fueron ahí a pedirlo, como ya son mayores de 18 años, no se lo tramitaron. “Se consigue dar un paso adelante, y ellos encuentran otra forma de seguir haciendo lo mismo”, observa con cansancio José Palazón.

En Asturias, donde la llegada de chavales extranjeros es un fenómeno relativamente nuevo –apenas tres años–, también “se buscan fórmulas ‘elegantes’ para que el incumplimiento de la legislación no chirríe: retrasar la documentación, complicar los trámites burocráticos, etc.”, el Colectivo SocialyJusticia. Como la Ley de Extranjería prevé que, aunque hayan alcanzado la mayoría de edad, se les puede conceder un per- miso por una vía especial si la falta de permisos de residencia se debe al mal funcionamiento de una administración, los colectivos asturianos que se ocupan de estos menores están intentando trabajar esta vía.

Pese a que la Comunidad Autónoma Vasca tiene mejor reputación, Ana Stern, de SOS Racismo Guipúzcoa, insiste en que “resolver la cuestión de la documentación es básico. Para invertir bien en menores de edad, tenemos que invertir en mayores de edad: si no, nos encontramos con unas bolsas de pobreza y de exclusión que cada vez irán creciendo más. Se trata de una cuestión transautonómica, transnacional”.

En cuanto a Madrid, Juan Ignacio de la Mata, abogado de la Coordinadora de Barrios, constata que la documentación necesaria “primero no se tramita y lo que se tramita se hace en contra de la ley y del espíritu que debe regir las actuaciones en materia de protección, que es el interés superior del menor. Este interés superior integra el derecho a una correcta documentación”. A su juicio, con estas negligencias “se está abocando a los chavales tutelados a la marginalidad porque la no documentación genera desintegración social”. “En general, la administración pública usa todos los subterfugios que puede para eludir el compromiso”, subraya Galea. En ello coinciden desde Asturias: “Se copian para todo menos para lo bueno”.

Sobre Centros de Menores . Defensor Pueblo

RECOMENDACIONES

I. DE CARÁCTER GENERAL

1. Que se lleven a cabo las investigaciones que permitan conocer los datos básicos sobre la incidencia de este problema en nuestra sociedad(..).
2. Que se preste atención especial al desarrollo de protocolos que delimiten el ámbito de atención a menores con trastornos de conducta y en situación de dificultad social, y definan criterios de calidad, evaluación, seguimiento y buenas prácticas en esta intervención, en el marco del Plan Estratégico Nacional de Infancia y Adolescencia 2006-2009.

4. Que, (::) se preste especial atención al cumplimiento de la normativa referida a la adecuación de las instalaciones, con carácter previo a la aprobación de cualquier proyecto que conlleve el acogimiento residencial de menores. De esta manera, se debe evitar la habilitación de nuevos recursos que no reúnan las condiciones(.).
5. Que se valore la conveniencia de establecer un marco jurídico general sobre los menores con trastornos de conducta y en situación de
dificultad social, determinando los supuestos, requisitos y condiciones en los que las entidades públicas de protección de menores pueden aplicar
programas específicos que contemplen la utilización de medidas de contención de carácter no sancionador.
6. Que el derecho a la asistencia jurídica gratuita sea reconocido en todo caso a los menores y a sus padres, u otros representantes legales, en el marco de los procedimientos de desamparo y los dirigidos a adoptar medidas de protección en el ejercicio de la tutela administrativa.

7. Que las administraciones públicas intensifiquen las medidas de prevención y de protección que permitan garantizar a los menores en situación de dificultad social el pleno desarrollo de su personalidad y evitar así que esas situaciones deriven en el desamparo del menor o incluso en conductas contempladas por la Ley Orgánica 5/2000,.

9. Que se intensifiquen las actuaciones dirigidas a establecer dispositivos y recursos intermedios y de rehabilitación de las situaciones de dificultad social desde los ámbitos educativo, sanitario y social que hagan innecesaria la institucionalización

10. Que, en los casos en que el interés del menor requiera su atención en régimen de acogimiento residencial, se diversifiquen los proyectos de atención(..)de forma que se elimine la práctica de
atender en un mismo programa a menores que requieren medidas de protección y a aquellos que cumplen una medida de justicia juvenil.
11. Que se revise el actual modelo de especialidades de psiquiatría y psicología clínica para incluir, como áreas de capacitación preferente, en la infancia y la adolescencia.
12. Que se conceda la prioridad que merecen a las conclusiones contenidas en el documento “La Estrategia en Salud Mental del Sistema Nacional de Salud” en relación con la atención infanto-juvenil, y que se pongan en práctica sus recomendaciones, en especial las siguientes:
o Realización de intervenciones preventivas en la primera infancia y la adolescencia.
o Materialización de las intervenciones comunitarias orientadas mejorar la dinámica social en áreas geográficas con riesgo social alto(..).
o Estudio y evaluación de intervenciones orientadas a informar y a educar sobre los riesgos que tiene para la salud las sustancias adictivas en adolescentes.
o Protocolización de procesos de atención relativos a trastorno mental(..) infanto-juvenil y trastorno generalizado del desarrollo.
o Implantación de un modelo de coordinación entre servicios sociales, educación y justicia, que garantice la continuidad de los cuidados (...)
13. Que se promueva el acceso de todos los menores a los recursos públicos destinados al diagnóstico y tratamiento de las situaciones de dificultad social derivadas de los trastornos de conducta, sin discriminación alguna, en función de su condición de menores tutelados o no tutelados por la administración pública.

II. ESPECÍFICAS
15. Que la resolución administrativa que pone fin al procedimiento, y mediante la que se acuerda el ingreso de un menor en un centro para menores con necesidades especiales, esté siempre debidamente motivada(..). Dicha resolución deberá ser notificada de modo personal tanto a los padres, cuando no exista resolución judicial que lo prohíba, como al propio menor, en la forma adecuada a su edad y circunstancias,de acuerdo con la Ley 30/1992.

16. Que se solicite la autorización judicial en los términos previstos en el artículo 763 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, siempre que el internamiento del menor se produzca por razón de
trastorno psíquico(...) y asimismo (..) autorización judicial para el ingreso en todos aquellos centros que apliquen medidas que conlleven alguna limitación de los derechos que los menores.
20. Que, de acuerdo con lo previsto en el artículo 21 de la Ley Orgánica 1/1996, de 15 de enero, de Protección Jurídica del Menor, se procure que el menor permanezca internado durante el menor tiempo posible, salvo que convenga a su interés. En consecuencia, no deberá supeditarse el alta a la carencia de recursos intermedios.

22.Se respete el derecho del menor a ser oído y se le escuche siempre antes de que se adopte una decisión que le afecte.
23. Que, en aquellos casos en que los menores, no estén de acuerdo con la medida de protección adoptada, (..) arbitrar los cauces para que puedan plantear una reclamación o recurso, con asistencia jurídica cualificada.
25. Que se establezca en todos los centros un sistema de quejas y reclamaciones, de las que deberá tener constancia, en todo caso, la entidad pública (..).
26. Que se permitan y faciliten, salvo resolución judicial en contrario, las relaciones con la familia del menor, debiendo quedar establecida en el proyecto individualizado la frecuencia de las mismas, .

28. Que, por la entidad pública(...)se garantice que todo menor en edad de escolarización obligatoria, sea matriculado en un centro docente y asista con regularidad y normalidad al mismo. En el supuesto de que no se considere adecuada la asistencia de algún menor al centro educativo, se le facilitará la atención educativa individualizada que requiera mediante el oportuno profesorado facilitado por la Administración educativa.

30. Que la prescripción y administración de fármacos a los menores(...)se lleve a cabo de conformidad y en los estrictos términos el artículo 9.3. de la Ley 41/2002, de 14 de noviembre.

31. Que, en todo caso, se informe adecuadamente al menor del tratamiento médicopara que pueda dar su consentimiento informado al mismo.
(...), cuando el menor no sea capaz (..) de comprender el alcance de la intervención, se requiera el consentimiento de la entidad pública competente, como representante legal de aquél, después de haber escuchado al menor si tiene doce años.
En el supuesto de que hubiere cumplido los dieciséis años y no prestara su consentimiento para someterse al tratamiento prescrito, se requerirá la pertinente autorización judicial, conforme a lo previsto en el
artículo 9.3.c. de la Ley 41/2002.

33. Que, en todo caso, cuando se trate de una actuación de grave riesgo, según el criterio del facultativo, los padres sean informados y su opinión tenida en cuenta para la toma de la decisión correspondiente.

34. Que , procedan a su elaboración de una norma que regule el funcionamiento de los centros, detallando los contenidos mínimos que deben tener los reglamentos de régimen interno, el procedimiento de quejas y sugerencias, el régimen de infracciones y sanciones, y los protocolos que deben seguirse para aplicar medidas de contención en situaciones de crisis de los menores, entre otros aspectos.

35. Que las entidades públicas de protección de menores comprueben que todos los centros de atención a menores en situación de dificultad social disponen del preceptivo reglamento de régimen interno, debidamente aprobado y conforme a lo previsto en la normativa aplicable.

36. Que, a su llegada al centro, se facilite al menor información escrita, redactada en lenguaje claro, sencillo y adaptado a su nivel de comprensión, sobre sus derechos y obligaciones, cuestiones de rganización general, normas de convivencia y funcionamiento del centro y procedimientos para formular peticiones, quejas o recursos.(...).
37. Cuando excepcionalmente, se considere necesaria la práctica de cacheos y otras medidas de registro que incluyan el desnudo integral de los menores, se comunique a los juzgados de primera instancia, y se practiquen dichos registros conforme a los requisitos que exige la jurisprudencia del Tribunal Constitucional.

38. La corrección de conductas contrarias a la convivencia habrá de tener una finalidad educativa, como instrumento de aprendizaje para los menores, y deberá tender siempre a la búsqueda de un efecto
rehabilitador en cada menor.

39. Que el régimen de infracciones y sanciones esté tipificado en el reglamento, y no contemple directa o indirectamente castigos corporales, maltrato psíquico, privación de la alimentación o del descanso, privación del derecho a sus relaciones personales, privación del derecho a la educación obligatoria y de asistencia al centro escolar, ni atente contra la dignidad de la persona mediante acciones que conduzcan a su humillación o ridiculización, y, en ningún caso, establezca restricciones de igual o mayor entidad que las contempladas en la legislación reguladora de la responsabilidad penal de los menores.
Las sanciones deberán ser proporcionales a la infracción cometida, tener en cuenta las circunstancias en las que se ha producido y las características del menor, y su aplicación deberá ser en todo caso supervisada por la Dirección del centro, dando cuenta al servicio especializado de protección de menores. En la mayor medida posible, se alentará el uso de medidas alternativas a la separación del grupo.
40. Que,(...) la sanción de separación del grupo se imponga solamente en los casos en que se manifieste una evidente agresividad o violencia por parte del menor, o cuando éste, reiterada y gravemente, altere la normal convivencia en el centro.
El reglamento de régimen interior deberá recoger la duración de la sanción de separación del grupo, la cual se ajustará a la gravedad de la infracción cometida.
Mientras esté cumpliendo la sanción, el menor dispondrá, como mínimo, de dos horas al aire libre, y deberá asistir, en su caso, a la escuela, centro formativo o centro de trabajo, pudiendo recibir, demás,
las visitas contempladas en su proyecto educativo individual. Durante el horario general de actividades, se programarán ocupaciones alternativas para los menores separados del grupo.
Diariamente, visitará al menor el médico o el psicólogo, que informará a la Dirección del centro sobre el estado de salud física y mental del menor, así como sobre la conveniencia de suspender, modificar o dejar sin efecto la sanción impuesta.
41. Que, (..)se prohíba el uso de la fuerza en el control de los menores, salvo cuando se hayan agotado y hayan fracasado todos los demás medios, y que sólo se utilice de la forma expresamente autorizada y
descrita en el reglamento de régimen interno.
42. Que se aprueben protocolos de intervención en casos de crisis de los menores que supongan la adopción de medidas de contención física
o farmacológica o, en su caso, de aislamiento, en los que se determinen las personas encargadas de cada función, su forma de actuación, la autorización, y los informes que,deberán remitirse a la entidad pública de protección de menores.
43. Que se limite la estancia en aislamiento al tiempo mínimo e imprescindible, y se prohíba, en todo caso, su utilización como medida sancionadora.

46. Que los profesionales (..)refuerzo que les ayuden a afrontar las situaciones de tensión emocional derivadas del desarrollo de su labor.

48. Que se facilite formación específica para realizar posibles contenciones al personal (..)y, en todo caso, a los vigilantes de seguridad, para que realicen sus funciones con pleno respeto.

49. Que,(..)en todos aquellos centros en los que sea necesario acometer reformas para la adecuación de centros , se doten los recursos necesarios .

51. Que(..)la Administración asegure la protección , a través de la inspección y supervisión de todos los centros .
54. Que, siempre que la Administración haya delegado la gestión (..) en entidades privadas exija una total transparencia en la gestión de los gastos,

56. Que, por parte de los fiscales, se visiten periódicamente los centros (..) entrevistándose reservadamente con los menores que así lo soliciten, promoviendo la corrección de las deficiencias.
57. Que se dote a la Fiscalía de los medios para realizar el control del funcionamiento y organización de los centros y de los proyectos educativo.

II Jornadas " Día Internacional de los Derechos de los Menores"

II Jornadas " Día Internacional de los Derechos de los Menores"
Noviembre-09 ASTURIAS

2 Diciembre

DECLARACIÓN DE LAS DEFENSORÍAS DEL PUEBLO SOBRE LAS RESPONSABILIDADES SOBRE LOS MNAs

Introducción

En los últimos meses estamos asistiendo de nuevo a la llegada de menores extranjeros no acompañados a la Comunidad de Canarias. Estos menores se unen a otros jóvenes procedentes del norte de África que también han llegado a nuestro país en los últimos años. Conjuntamente, plantean un reto de extraordinaria magnitud a nuestras instituciones y a nuestra sociedad desde el punto de vista de la capacidad de acogida, de protección, de formación y de inserción social de estos jóvenes.
Esta situación ha planteado un serio problema de capacidad de acogida inmediata a la Comunidad de Canarias, que ha visto desbordados sus recursos de atención dirigidos tanto a la población adulta como a los menores.(:::)
Con independencia de los retos que el fenómeno de la inmigración supone para el diseño y el desarrollo de las políticas sociales, las defensorías del Estado coincidimos en subrayar la necesidad de alcanzar acuerdos entre las distintas administraciones públicas del Estado en un tema tan importante desde el punto de vista de los derechos de los menores. Asimismo, queremos advertir de que, a pesar de su importancia, se trata sólo de un primer paso en la obligación inexcusable que tienen las administraciones públicas de velar por el interés primordial del menor, tal como establece el artículo 3 de la Convención de los Derechos del Niño, y atender sus derechos como los de cualquier otro ciudadano menor de edad que se encuentre en territorio español (Ley 1/1996 de protección jurídica del menor). Cabe recordar, asimismo, que el artículo 2.1 de Convención de los Derechos del Niño prohíbe explícitamente la discriminación del menor por razón de origen nacional. Además, el ordenamiento jurídico español establece claramente que los menores son ante todo menores, principio que debe prevalecer sobre la condición de extranjero.

La Red Europea de Defensores del Menor (ENOC, European Network of Ombudspersons for Children), aprobó en su última reunión anual una declaración instando a los países miembros del Consejo de Europa a tomar las medidas necesarias para asegurar los derechos de los menores no acompañados. Este hecho demuestra la relevancia que adquiere este fenómeno a escala europea y justifica que, dada la especial importancia que tiene para el caso español, las defensorías presentemos una declaración para expresar ante la sociedad española nuestra responsabilidad de velar para que los derechos de estos menores sean garantizados. Subrayar las obligaciones que las distintas administraciones públicas tienen respecto a los menores y recomendar algunas acciones dirigidas a reforzar el cumplimiento de sus derechos.


Principios de actuación

VER Observacion 6ª de las Naciones Unidas(2005)

1) Las Administraciones públicas competentes en las distintas CCAA deben asumir la tutela del menor de forma inmediata, mientras se estudia la realidad del menor y del núcleo familiar de origen. Debe evitarse que la fase de estudio de su situación suponga en la práctica la privación de acceso a recursos socioeducativos y a la formación laboral.

2) Las Administraciones competentes deben empezar a documentar al menor y tramitar su (tarjeta temporal)residencia cuando quede acreditada la dificultad de retorno con su familia, de acuerdo con el artículo 35.4 de la Ley Orgánica 4/2000, de 11 de enero, sobre derechos y libertades de los extranjeros en España y su integración social, sin esperar los nueve meses que establece el Reglamento (Real Decreto 2393/2004, de 30 de diciembre), plazo que, de acuerdo con una interpretación conforme a la ley, debe ser considerado un máximo.

3) Los menores no deben ser repatriados a sus países de origen salvo que existan garantías de que la reintegración a su núcleo familiar de origen (o recurso de protección alternativo) asegure el mejor interés para el menor. La decisión debe tener en cuenta el propio punto de vista del menor –que tiene derecho a ser escuchado- y sólo puede llevarse a cabo después de un estudio detenido de los recursos disponibles en su país de origen.

4) Las pruebas médicas previas de determinación de la edad sólo deberán ser realizadas en casos de duda y deberían efectuarse con el asesoramiento de expertos independientes y tecnología moderna que incluya una combinación de pruebas físicas, sociales y psicológicas.
Siempre deberá tomarse como edad de referencia la menor que resulte de las pruebas médicas realizadas.

5) Los menores deberían recibir asistencia jurídica independiente de la Administración, como es el turno de oficio colegial, con el fin de asegurar que los procesos administrativos o judiciales se lleven a cabo teniendo en cuenta su interés superior.

6) Las Comunidades Autónomas deben coordinar sus modelos de atención a los menores inmigrantes no acompañados para evitar “fugas” de los menores a aquellas comunidades que garantizan mejor el proceso de tutela y residencia y que ofrecen mejores recursos socioeducativos.

7) Asimismo, las Comunidades Autónomas y las Delegaciones del Gobierno coordinarán también su actuación en los ámbitos de sus respectivas competencias para evitar disfunciones y asegurar que la propuesta sea la más adecuada al interés del menor en cada caso. Para facilitar la coordinación interinstitucional es necesario disponer de un registro unificado de menores inmigrantes no acompañados compartido por todas las Administraciones públicas con competencias en la cuestión.

8) En la atención a los menores extranjeros no acompañados deben diseñarse y planificarse los recursos necesarios para favorecer su desarrollo integral y facilitar su inserción en la sociedad de acogida.

9) Todas las Administraciones públicas deben asumir sus
responsabilidades en la atención a los menores no acompañados.

Es importante que los gobiernos de las CCAA establezcan acuerdos con las administraciones locales de su territorio para diseñar conjuntamente los recursos y las estrategias necesarias que mejor garanticen la atención e integración de los menores no acompañados. Especialmente importante es la necesidad de superar las actitudes de rechazo social que acompañan en ocasiones a las medidas de acogida y protección de estos menores.

10) Los centros de acogida de menores inmigrantes no acompañados deben presentar garantías de adecuación espacial, sanitaria y educativa. Las CCAA deben garantizar que los menores reciban atención a través del circuito normalizado, concentrando las actividades en centros de 24 horas que proporcionen a los menores recién llegados referentes educativos y afectivos estables.
Octubre de 2006