La importància de la recollida i l'anàlisi de dades en les polítiques d'infància
De les dades globals macropolítiques a les dades específiques que es gestionen en la quotidianitat de la intervenció tècnica.
Araceli Lázaro Aparicio
Analista de programes i secretària de l'Observatori dels Drets de la Infància de la Secretaria d'Infància i Adolescència
Justificació
És important clarificar que el meu plantejament del tema es justifica en el convenciment que els progressos no són conseqüència directa ni de la rutina ni de la voluntat, sinó fruit d'un sistema estructurat i planificat que defineixi QUÈ volem aconseguir, COM i QUAN. I també de la influència que la planificació té a la relació professional i la responsabilitat política amb els nens i les nenes.
Coincideixo plenament amb el centre Innocenti d'UNICEF en què "Per millorar alguna cosa, primer s'ha de mesurar".(1) I també en l'aposta necessària per la mesura i la quantificació del benestar infantil al nostre país. Com a conseqüència d'això, crec que a la base d'un correcte desenvolupament, tant de l'encàrrec polític i social com dels programes tècnics de les professions implicades, les dades han de convertir-se en protagonistes rellevants, alhora que en l'instrument bàsic i imprescindible de la planificació.
Relaciono globalment l'anomenada "invisibilitat de la infància" amb els dèficits actuals en la recollida i l'anàlisi de dades sobre aquest col·lectiu.
Les possibles variables explicatives i predeterminants implicades en els anomenats dèficits podrien ser les següents:
- La manca de cultura i enquadraments dels sistemes de qualitat en la història de les polítiques d'infància i adolescència.
- La manca de professionalitat en la definició i en alguns casos de l'exercici tècnic i polític.
- El reiterat relaxament en el compliment de la normativa legal.
S'acostuma a afirmar que la infància no ha liderat mai les agendes polítiques ni les prioritats econòmiques al nostre país. La seva definició històrica i sociocultural com a objecte de protecció, i no com a subjectes de drets, ha justificat, socialment i políticament, la manca de plans estratègics per garantir-los i per possibilitar i assegurar la seva participació activa.
En l'àmbit específic, ha representat situar-los com a "ciutadans del demà", però sense protagonisme en el present.
És possible que sigui aquesta manca de protagonisme que s'ha atorgat al col·lectiu infantil el que hagi permès arrossegar i mantenir una cultura de beneficència més o menys explícita al llarg del temps, i com a conseqüència d'això, la manca de cultura científica i de sistemes de qualitat als programes i polítiques públiques d'infància i adolescència.
Realitat que, al meu parer, també ha tingut rellevància a l'hora de configurar el procés viscut al llarg del segle XX, on unes "ocupacions", fonamentalment de l'educació, i del camp social (psicòlegs, pedagogs, treballadors socials i educadors socials) es converteixen en "professions" de la infància i l'adolescència.
Un procés que ratifica el disseny de fases progressives enunciat i desenvolupat per Laura Grazziosi,(2) però necessitades d'un reconeixement tècnic, social i polític encara no legitimat totalment a les professions citades.
Aquesta manca de reconeixement ha afavorit, segons el meu parer, un discurs excessivament centrat en les dificultats (tant de la gestió dels encàrrecs polítics com de la intervenció tècnica). I ha facilitat, com a conseqüència d'això, que l'encàrrec sociolegal es visualitzi més com un desig a llarg termini que com l'origen i la justificació de tots els sistemes i intervencions. I sempre mediatitzat pel discurs de les carències (la manca de recursos com a concepte social generalitzat i la instauració de la queixa professional).
Si tenim present que no es fan estudis específics d'impacte dels projectes endegats i de les necessitats reals dels nens i els adolescents, podrem entendre la dificultat d'objectivar a l'hora de planificar no des de les dificultats com a punt de partida, sinó des de les oportunitats com a justificació de les polítiques d'infància.
Una vegada més, el debat sobre el mètode, ja sigui basat en el sistema informàtic o en el "palito a palito", ha restat força a la interiorització, la programació i la implementació de la seva finalitat.
Anàlisi de la realitat
Dins del necessari equilibri entre les necessitats polítiques i tècniques i les exigències legals pel que fa als sistemes d'informació i avaluació, caldria reflexionar sobre per què percebem com a burocràcia, o com a utilització política partidista les recollides sistemàtiques i disgregades de dades des d'algunes professions vinculades als àmbits d'infància i adolescència. I també per què sentim tan poc integrada i exercida l'obligatorietat legal de la seva recollida per part dels professionals i dels seus responsables.
És possible que aquesta vivència negativa de l'entorn social i dels professionals tingui a veure amb dues realitats molt generalitzades i amb una forta càrrega vivencial, professional i subjectiva:
- La distància i la separació en l'anàlisi i utilització de les macrodades i les dades específiques en la vida quotidiana és massa gran. Manquen sistemes de recollida de dades que afavoreixen el trànsit des de les més específiques fins a l'elaboració de dades generals, i la devolució de les dades generals com a eina de contrast i reprogramació de les accions específiques.
Feeck bac necessari per aconseguir integrar tots els elements i els professionals en un mateix projecte, i per interioritzar les actuacions com a SERVEI als ciutadans, encara que aquests siguin menors d'edat. - Sovint evidenciem algunes carències de cultura sobre programació i avaluació en les configuracions i trajectòries, tant pel que fa als programes adreçats a la infància i l'adolescència com al disseny més concret de les intervencions professionals.
Una breu anàlisi dels processos formatius permet visualitzar una manca de prioritat dels elements que envolten i possibiliten el mètode científic als dissenys curriculars de les anomenades professions socials que treballen en infància. I, pel que fa a les administracions, la manca de protocols i procediments específics que vinculin –i justifiquin– TOTS els elements de l'organització.
Pel que fa al compliment de la normativa legal en aquest respecte, crec interessant recordar que el Comitè dels Drets del Nen, en les seves observacions finals a l'informe d'Espanya de 2002(3) ja feia nombroses recomanacions en aquest respecte:
"19. Encara que celebra l'elaboració d'estadístiques bàsiques sobre la protecció del nen i la creació d'una base de dades relativa a la infantesa, així com els esforços de l'Observatori de la Infantesa per harmonitzar el sistema amb les comunitats autònomes, el Comitè segueix preocupat per la fragmentació de la informació, que també és deguda a la diversitat de sistemes i a indicadors que utilitzen les diferents comunitats autònomes.
20. De conformitat amb la seva anterior recomanació (ibíd., pàg. 13), el Comitè reitera la seva recomanació què l'estat part:
a) Perfeccioni el seu mecanisme de recopilació de dades i d'anàlisi de dades desglossada sistemàticament sobre la població menor de 18 anys en totes les esferes que inclou la Convenció, deixant especial atenció als grups més vulnerables, és a saber, els nens romanesos, els fills de famílies migrants, els nens migrants no acompanyats i els fills de famílies econòmicament i socialment desfavorides.
b) Utilitzi eficaçment aquestes dades i indicadors per formular i avaluar polítiques i programes destinats a l'aplicació i la supervisió de la Convenció."
Com a resposta institucional, es va donar impuls al sistema de recollida estatal "Estadística bàsica de protecció a la infància", creat a Madrid el 1998 amb el propòsit de recollir les dades autonòmiques i possibilitar dades objectives als professionals de la infància i l'adolescència. Actualment s'ha ampliat des del 2006 amb les publicacions de La infancia en cifras.
Però malgrat que les exigències del Comitè dels Drets del Nen esdevenen funcions obligatòries i vinculants per als estats membres signants de la Convenció dels Drets de la Infància de 1989, i els esforços i intents per millorar els dispositius i sistemes existents, tant la sistematització i la recollida de dades com la divulgació i el contrast per part dels professionals implicats, segueixen sent dues assignatures pendents.
I és aquí on arriba la primera pregunta.
Tan difícil és visualitzar la recollida de dades com un instrument que contribueix a promoure i aplicar els plans d'acció i les polítiques generals i específiques per a la infància i l'adolescència?
No des de la teoria.
Tothom coincidim en el fet que qualsevol justificació tècnica i política dels sistemes de recollida de dades, comparteix almenys tres àrees transversals necessitades d'informació sistemàtica:(4)
- "L'Administració: per determinar si les metes i els objectius s'estan assolint correctament en temps i forma, si els recursos s'estan utilitzant eficaçment i efectivament, i quin tipus de respostes es donen o s'haurien de donar als menors i els seus familiars en termes de serveis i recursos. Tant les organitzacions internacionals com els governs, els representants de l'interès públic i els professionals reclamen informació sobre l'efectivitat i l'eficiència de la prevenció.
- La Planificació: algunes de les tasques típiques de legisladors, planificadors i administradors consisteixen a fer una avaluació política dels plans i elegir «racionalment» els mètodes per resoldre determinats problemes, basant-se en dades i indicadors d'importància.
Altres activitats per a les quals és necessari disposar de dades són la planificació estratègica i els mètodes institucionals de negociació política i avaluació preliminar, junt amb l'aprovació de plans o lleis d'àmbit nacional. - La Investigació de polítiques, i anàlisi: és necessari comptar amb dades per desenvolupar el coneixement científic sobre aquest tema, determinar els efectes que tenen els canvis de polítiques, legislació o procediments, i desenvolupar estratègies a la llum d'aquests efectes anticipats."
A la pràctica, l'informe de ChildOnEurope citat confirma l'existència de discrepàncies quantitatives i qualitatives a les estadístiques europees. Aspecte igualment ratificat pel Consell d'Europa, la Unió Europea i les diferents administracions autonòmiques i central d'Espanya.
Discrepàncies centrades a l'àmbit quantitatiu en les xifres NO coincidents en funció dels diferents agents consultats (administracions locals, autonòmiques, estatals i fins i tot les investigacions en aquest respecte). I a l'àmbit qualitatiu, en la manca de protocols i sistemes homologats de recollida obligatòria de dades que permetin fer un diagnòstic adequat de necessitats i la posterior planificació de polítiques integrals d'infància i adolescència.
Propostes
D'acord amb els resultats de l'estudi de ChildONEurope, i també de la pràctica quotidiana observada, crec que ha arribat l'hora de fer prioritari promoure i fer pedagogia sobre la necessitat de tenir unes bones dades estadístiques i els corresponents indicadors, com a base d'una política d'infància fonamentada en el paradigma dels drets i gestionada sota els paràmetres de la qualitat.
Un repte ja recollit com a orientació per la Comissió Europea a les seves Declaracions(5) sobre polítiques d'infància, i, més concretament a Catalunya per la Secretaria d'Infància i Adolescència del Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya amb la promoció del sistema d'informació Sini@, el Pla director d'infància i adolescència de Catalunya i el Pla de qualitat de la Direcció General d'Atenció a la Infància. Fer-lo real i consolidar–lo dependrà de la conjunció en l'espai i el temps dels dos processos paral·lels i complementaris detallats a continuació:
a) Posar en marxa les millores necessàries que possibilitin l'anàlisi transversal i l'ús qualitatiu de les estadístiques.
b) Fonamentar les intervencions tècniques basades en la metodologia de l'anàlisi i la planificació. Cal evitar caure en l'activisme protocolaritzat, basat en la resposta rutinària a les urgències definides d'acord amb els indicadors polivalents i subjectius, on l'entorn (polític, tècnic o comunitari) té més protagonisme que l'anàlisi de les necessitats i els drets dels protagonistes. En aquest cas, els infants i els adolescents.
Des d'aquesta òptica, ens cal, doncs, fer el següent:
- Millorar les bases existents i desenvolupar sistemes d'estadística i seguiment disgregats i centrats en els nens i les nenes.
- Promoure i desenvolupar noves àrees d'investigació i recollida de dades .(Molt vinculades a l'exercici professional, i no exclusivament als laboratoris universitaris.)
- Promoure i desenvolupar programes i plans d'acció basats en l'evidència.
- Treballar per aconseguir definicions comunes i indicadors de resultats basats en la investigació i les normes internacionals. (Tenir com a referent l'avaluació dels indicadors de la Convenció, a més de l'avaluació dels indicadors del cas.)
Com a punt de partida, la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència, recull expressament algunes d'aquestes propostes, però sobretot, emfatitza la necessitat de situar els nens i les nenes al centre de les polítiques públiques i el corresponent desenvolupament. I per primera vegada a la historia ho fa regulant els drets i les oportunitats de tota la infància, i amb la Convenció dels Drets de la Infància de 1989 com a marc legal transversal justificatiu.
A l'àmbit operatiu, el nou marc normatiu ens obliga a repensar el tema. És evident que si canvien els subjectes d'intervenció (de la infància en risc a tota la infància) també s'haurà de canviar el contingut de la recollida de dades, l'avaluació de necessitats i la planificació de les politiques públiques.
Als necessaris indicadors de risc i de protecció derivats de l'encàrrec de protegir i centrats majoritàriament en el treball de casos, s'afegeix ara la necessitat d'uns indicadors més amplis i més centrats en el seguiment de l'aplicació de la Convenció.
Coincideixo plenament amb els plantejaments que fa la UNICEF(6) en aquest respecte, i estic convençuda que mesurar de la manera més adient quina és la situació global dels drets del 17,2% de la població de Catalunya esdevé un repte, però en podríem extreure algunes orientacions i objectius. Vegem a tall d'exemple les propostes següents:
- Promoure el debat sobre la situació de la infància a Catalunya, sobre com es mesura, com es percep i com perceben ells mateixos la realitat.
- Facilitar l'accés al coneixement i millorar el seguiment dels drets i el benestar dels nens i nenes a Catalunya.
- Fer visibles els progressos i reptes clau en la situació de la infància i fer visibles els desequilibris i desigualtats dins del col·lectiu infantil i entre els diferents territoris.
- Promoure la presa de decisions polítiques establertes sobre infància i adolescència i assegurar el seu debat a l'agenda política.
- Facilitar la creació d'estàndards de referència.
- Contribuir des de les dades estadístiques la sensibilització de l'opinió pública respecte als drets dels nens i les nenes al nostre país.
Crec també que a l'àmbit institucional mai no havíem tingut una normativa que reflectís tan explícitament la necessitat de recollir i documentar amb dades les polítiques d'infància com ho fa la Llei dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència en parlar de sistemes de registre i indicadors i també de recerca i planificació global.
Per concloure, i ratificant el que deia al començament, jo no crec que els avenços siguin producte de la rutina ni tampoc exclusivament de la voluntat política, però sí de les condicions estructurals, que poden facilitar o dificultar la seva existència. És per això que penso que ens trobem davant d'una possibilitat de millora que podem aprofitar, però també podem perdre si no apostem individualment i organitzativament per l'ètica del compromís.
Si compartim la premissa que les polítiques d'infància han de partir d'una anàlisi real de les seves necessitats i que els nens i les nenes han de participar en la seva definició, també hem de compartir, amb convenciment, compromís i amb el màxim rigor que això no serà possible sense la nostra participació activa en la gestió de les dades.
Bibliografia
Hacia una estrategia de la Union Europea sobre los derechos de la infancia de 2006.
Plan de acción sobre los menores no acompañados (2010-2014)
Pautas sobre sistemas de recogida de datos y seguimiento del maltrato infantil. ChildONEurope, 2009
Sistema de indicadores sobre el bienestar infantil en España. UNICEF 2010
Sistema de información sobre primera infancia en Iberoamérica. Organización de los estados iberoamericanos, 2010
Un panorama del bienestar Infantil en los países ricos. UNICEF 2007
______
1 Aquesta afirmació es recull al Report Card N. 7 de l'Institut d'Investigació Innocenti d'UNICEF, "Un panorama del bienestar infantil en los países ricos", de 2007.
2 Laura GRAZZIOSI. Códigos de ética del Servicio Social. 1978.
3 El Comitè va examinar el segon informe periòdic d'Espanya (CRC/C/70/Add. 9), presentat el 12 d'octubre de 1998 (vegeu els documents CRC/C/SR.798 i 799), i a la sessió del 4 de juny de 2002 va aprovar les seves observacions finals.
4 Pautas sobre sistemas de recogida de datos y seguimiento del maltrato infantil. ChildONEurope, 2009. Pàg. 10.
5 Hacia una estrategia de la Union Europea sobre los derechos de la Infancia, 2006. Plan de acción sobre los menores no acompañados (2010-2014)
6 Sistema de indicadores sobre el bienestar infantil en España. UNICEF, 2010.
No hay comentarios:
Publicar un comentario