La vida precària del jovent menor estranger
Setmanari de Comunicació Directa MIRALLS | ENTREVISTA PÀGINES 4 i 5
Mar Carrera i Alba Gómez entrevista@setmanaridirecta.info
Les condicions de vida precàries de les persones menors estrangeres no acompanyades, infants lluny de la seva família, són l'etern malson de l'educador social Vicenç Galea, del Col·lectiu DRARI d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant, nascut el 2004. Arribada des del Marroc o l'Àfrica subsahariana, aquesta mainada acaba vagarejant pels carrers o als centres de menors "deshumanitzats" –segons Galea–, espais en els quals ni la justícia catalana no creu. Són nois i noies que sovint han viscut de manera traumàtica la migració en solitari i que, un cop aquí, són sotmeses a proves mèdiques "invasives", a parer de Galea, que han de determinar si podran rebre o no la protecció mínima de l'administració.
Amb quin escenari es troba una persona menor d'origen estranger que arriba sola a Catalunya?
A diferència dels menors catalans tutelats per la Direcció General d'Infància i Adolescència (DGAIA), aquests entren a la xarxa de protecció per mitjà de la policia o de la fiscalia i no a través de l'educació. No tenen el referent de la família, dels veïns, dels metges o dels mestres. I per això, quan arriben, són aconsellats per altres menors a través del boca-orella.
D'on vénen aquestes menors que acaben vivint als carrers?
Des del col·lectiu DRARI, hem lluitat perquè se'ls deixés d'anomenar nens de carrer. Aquí mai no hi ha hagut nens de carrer com els meninos de rua del Brasil, per exemple, sinó nens al carrer. Els primers són infants que han trencat amb la societat i la societat ha trencat amb ells. Els segons solen ser menors no acompanyats que viuen al carrer, la major part dels quals són marroquins amb família. Segons la DGAIA, aquests nens tenen famílies desestructurades, però no és així. En realitat, provenen de famílies que s'han empobrit, normalment a causa de la migració del camp a la ciutat. Tot i que al Marroc es calcula que hi poden haver de 15 a 30.000 nens vivint al carrer, aquests no tenen recursos per emigrar, emigren els que tenen família.
Quin projecte migratori segueixen?
Encara avui, la majoria són adolescents que duen anys preparant el viatge, molts dels quals arriben amagats entre els camions. Les opcions, però, són molt variades. En alguns casos, la família els proporciona documentació falsa o vénen com a turistes i acaben quedant-se. Des de 2002, van començar a venir en pasteres, empesos per decisions familiars. Si bé al principi el perfil d'infant era més urbà, avui és més rural.
Es repeteix el mateix patró en el cas de les nenes?
Les nenes, per qüestions socials i culturals, no emigren soles, sovint ho fan per decisió de la família. En el cas marroquí, per exemple, solen arribar amb familiars, amagades; acaben fent de minyones i moltes no són escolaritzades. Aquestes situacions poden propiciar abusos. El sistema de protecció no les descobreix fins que són adolescents i volen socialitzar-se. Les noies subsaharianes que arriben amb cayuco, víctimes del tràfic, viuen un context ben diferent.
En quina mesura afecta psicològicament els infants el fet d'emigrar?
Són a l'adolescència –una edat que ja és prou crítica– i emigren a l'estranger sense família. Com a educadors, tenim el deure de conèixer-los bé per veure si tenen ferides emocionals d'origen...
Comparteixo la reflexió d'un educador de carrer, el Txus Moia, segons el qual els infants quan marxen són Ulisses (en referència a la síndrome del dol migratori o síndrome d'Ulisses), abocats a la migració clandestina, però quan arriben aquí han de ser Superman. D'altra banda, una cosa que ens espanta darrerament són els brots d'esquizofrènia que detectem en els nois de 18 a 22 anys.
Quina legislació regula la protecció d'aquests infants i alhora estrangers?
Especialment els primers anys, els membres de DRARI vam insistir que calia fer prevaldre la condició d'infant (Convenció dels Drets dels Infants) per sobre de la condició d'estranger. La Generalitat, en canvi, es va inventar el concepte de Menor Estranger Indocumentat No Acompanyat (MEINA), sense respectar la nomenclatura legal europea que parlava simplement de "menors no acompanyats". Per què es van inventar l'etiqueta de MEINA, fent èmfasi a la condició d'estranger i d'indocumentat?
Com funciona el sistema tutelar a Catalunya?
Un nen, fins que no té divuit anys, és tutelat per la DGAIA, tot i que la Guarda i Custòdia –les decisions del dia a dia– les pren la direcció del centre de menors on resideix. Un dels grans problemes és que, tant l'entitat tutelar com els guardadors, no són respectades per fiscals i jutges. L'exemple seria el cas d'un nen català que, després de cometre una infracció, pot ser enviat a una presó d'infants o, si s'escau, pot rebre el càstig o l'amonestació tornant amb la seva família. Això no passaria, però, si es tractés de menors estrangers sota tutela, ja que sovint el jutge no considera els centres de menors com espais per a la rehabilitació i, automàticament, són enviats a centres de justícia juvenil.
Hi conviuen entre 30 i 36 nens i això deshumanitza el seu dia a dia. Com a educador, és horrible treballar-hi perquè no tens temps de conèixer el nen i que ell et conegui; sembla una fàbrica. Actualment, la ràtio és de sis nanos per educador. La mateixa fiscalia hauria de denunciar les condicions d'aquests centres si en detecta els problemes. D'altra banda, continua sent difícil fer entendre que els menors han d'anar a l'escola, encara que no tinguin documentació, perquè hi ha uns drets que han de prevaldre per sobre d'altres. Els centres programen activitats educatives com si fossin l'escola, en lloc de fer-hi allò que qualsevol nen fa a casa seva, com ara reforç escolar, mirar la televisió, etc. Cal que aquests infants facin vida de barri i puguem diferenciar millor la primera acollida del que serà el centre definitiu.
El problema amb els menors no acompanyats és que s'acostumen a cronificar en una situació de primera acollida, a diferència del que passa amb els menors catalans.
Així, la protecció dels infants estrangers és diferent de la que reben els locals?
El 1999, al nostre país, es va segellar un pacte interinstitucional que fomentava la discriminació. Es va crear un sistema paral·lel: centres de menors només per a estrangers –instal·lacions que obrien només de dia, però que empenyien els nens a dormir al carrer– i una fiscalia especial per a menors estrangers. Més endavant, van obrir els albergs per complementar els centres de dia, un sistema que ha estat vigent durant deu anys. Finalment, aquest estiu, els albergs s'han tancat, però per motius econòmics i no pas perquè s'hagi reconegut que eren perjudicials. En el cas de l'alberg El Bosc, per exemple, es va produir un episodi molt greu de grip A que només va ser denunciat pels treballadors de l'alberg i per DRARI. Les condicions dels infants eren terribles. Arran d'aquests fets, el Síndic de Greuges i l'Ajuntament de Barcelona van dir prou i el consorci municipal va deixar de finançar el centre.
Aquest tancament ha representat un punt d'inflexió en positiu?
Això ha implicat la fi del sistema de discriminació. De fet, s'han anat corregint coses, com per exemple la unificació de la fiscalia de menors. Avui, hi ha cinc centres de primera acollida per a menors locals i estrangers.
Però els tràmits legals continuen sent una trava per la canalla d'origen estranger...
A molts països no hi ha la tradició de registrar-se o empadronar empadronarse. Un marroquí, per exemple, no té passaport. Hem de tenir en compte que la cultura dels noms i dels cognoms només té un segle i és fruit de la colonització francesa… Els immigrants clandestins del Marroc s'autoanomenen petits harraga – del verb harrac, que vol dir cremar–, ja que cremaven la documentació abans de marxar per no poder ser identificats i repatriats. Un cop al país receptor, se'ls anomena indocumentats. Com volem que no ho siguin, si són nens i, a sobre, arriben de manera il·legal? Segons la Convenció dels Drets de la Infància, si un menor afirma que ho és, se l'ha de creure. Però, com podem saber si algú té disset o divuit anys?
Què en penses, de les proves que s'utilitzen per determinar l'edat?
Tot i que la llei diu que es poden fer proves per determinar l'edat dels infants, aquestes no són exactes ni científiques i la decisió final de la fiscalia acaba sent política. Les proves òssies per saber l'edat són, a més, cares i invasives. Tampoc ens permeten saber la nacionalitat de l'infant o el cognom del seu pare… Per conèixer la identitat, cal la documentació i molta feina educativa, ja que no sempre és una tasca fàcil. Personalment, m'he trobat amb casos de nois africans que no deien la veritat respecte la seva edat.
Com es pot superar l'escull de la documentació?
Calen convenis de reconeixement de documentacions entre els altres països i Espanya. Hi ha coses que no s'entenen... Mauritània està ocupada per l'Estat espanyol i la cooperació internacional, però, com és que no reconeixen el passaport de l'Isshagh, un noi maurità? Alhora, per què s'actua de forma diferent amb els menors estrangers i amb els adults estrangers? Es podria imaginar que algun adult volgués empadronar-se o anar al metge i l'Estat li respongués: "És que no sé qui ets, tu!"
En el cas de menors que es repatrien, quina seria la millor manera de fer-ho?
La decisió no s'ha de basar en solucions ràpides i mal preses. Si jo repatrio un menor i al cap d'un mes torna a pujar a una pastera, significa que no era convenient la repatriació i que l'hem posat en situació de risc. Per altra banda, si al país d'origen resulta que no lliuren el menor a la família i el deixen vivint al carrer, a 800 quilòmetres de casa seva, tampoc s'ha fet bé la repatriació. El 90% dels repatriats han tornat perquè són decisions preses a la força. L'experiència diu que, a al pràctica, els menors no haurien de tornar a casa seva perquè allí no hi ha serveis socials ni un sistema d'infància digne.
Per molts d'ells, aquest dia és una data terrible i, setmanes abans, es troben malament a causa de la por. La llei, que permet l'emancipació a partir dels setze anys, no permet allargar la majoria d'edat. Per tant, l'obligació legal de protegir un noi o noia a partir dels divuit anys no existeix. A mi m'agrada recordar què passa a casa nostra: els joves catalans no s'emancipen com a mínim fins els 25 o els 30 anys i, una vegada emancipats, encara continuen rebent el suport dels pares. Per què els nens tutelats es deixen de banda quan en fan divuit i necessiten més suport que mai? La llei estableix que els menors, a partir de setze anys, tenen dret de treballar; però, per què els menors catalans tenen aquest dret garantit i els altres estrangers no? Què ha de fer un noi que no té papers, no pot treballar i no té el suport de la família? Molts acaben malvivint al parc, drogant-se, patint depressions o brots esquizofrènics i tenint problemes amb la policia i el sistema judicial.
El refugi del dissolvent
Segons Galea, és comú que els infants menors tutelats que resideixen als centres inhalin dissolvent, una tradició que –segons l'educador– està molt arrelada entre la població adulta d'alguns països. "Hi ha llocs on aquest consum està més estès que l'alcohol; és una droga accessible, baratíssima i que no crea addicció". Segons ell, els estudis centrats en aquesta droga conclouen que el consum de dissolvent és un crit d'alerta i d'atenció cap a l'adult, un crit d'ajuda, perquè els efectes d'aquest consum són visibles. El dissolvent també s'ha vinculat a la necessitat d'oblidar els problemes, la gana o el fred.
"Un moment molt concret per començar a consumir-ne és quan els menors creuen l'estret: necessiten encoratjar-se perquè tenen por i el dissolvent els proporciona coratge", explica Galea. "Quan fan divuit anys i estan desemparats, a vegades decideixen robar i també inhalen dissolvent per poder fer l'estrebada", afegeix. L'educador alerta que, precisament, quan s'enganxen a aquesta droga és quan els infants necessiten més ajuda, tot i que sovint no la rebin.
Mar Carrera i Alba Gómez entrevista@setmanaridirecta.info
Vicenç Galea:
"Aquí mai no hi ha hagut 'nens de carrer
com els 'meninos de rua' del Brasil,
sinó nens al carrer"
"Aquí mai no hi ha hagut 'nens de carrer
com els 'meninos de rua' del Brasil,
sinó nens al carrer"
Les condicions de vida precàries de les persones menors estrangeres no acompanyades, infants lluny de la seva família, són l'etern malson de l'educador social Vicenç Galea, del Col·lectiu DRARI d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant, nascut el 2004. Arribada des del Marroc o l'Àfrica subsahariana, aquesta mainada acaba vagarejant pels carrers o als centres de menors "deshumanitzats" –segons Galea–, espais en els quals ni la justícia catalana no creu. Són nois i noies que sovint han viscut de manera traumàtica la migració en solitari i que, un cop aquí, són sotmeses a proves mèdiques "invasives", a parer de Galea, que han de determinar si podran rebre o no la protecció mínima de l'administració.
Amb quin escenari es troba una persona menor d'origen estranger que arriba sola a Catalunya?
A diferència dels menors catalans tutelats per la Direcció General d'Infància i Adolescència (DGAIA), aquests entren a la xarxa de protecció per mitjà de la policia o de la fiscalia i no a través de l'educació. No tenen el referent de la família, dels veïns, dels metges o dels mestres. I per això, quan arriben, són aconsellats per altres menors a través del boca-orella.
D'on vénen aquestes menors que acaben vivint als carrers?
Des del col·lectiu DRARI, hem lluitat perquè se'ls deixés d'anomenar nens de carrer. Aquí mai no hi ha hagut nens de carrer com els meninos de rua del Brasil, per exemple, sinó nens al carrer. Els primers són infants que han trencat amb la societat i la societat ha trencat amb ells. Els segons solen ser menors no acompanyats que viuen al carrer, la major part dels quals són marroquins amb família. Segons la DGAIA, aquests nens tenen famílies desestructurades, però no és així. En realitat, provenen de famílies que s'han empobrit, normalment a causa de la migració del camp a la ciutat. Tot i que al Marroc es calcula que hi poden haver de 15 a 30.000 nens vivint al carrer, aquests no tenen recursos per emigrar, emigren els que tenen família.
Quin projecte migratori segueixen?
Encara avui, la majoria són adolescents que duen anys preparant el viatge, molts dels quals arriben amagats entre els camions. Les opcions, però, són molt variades. En alguns casos, la família els proporciona documentació falsa o vénen com a turistes i acaben quedant-se. Des de 2002, van començar a venir en pasteres, empesos per decisions familiars. Si bé al principi el perfil d'infant era més urbà, avui és més rural.
Es repeteix el mateix patró en el cas de les nenes?
Les nenes, per qüestions socials i culturals, no emigren soles, sovint ho fan per decisió de la família. En el cas marroquí, per exemple, solen arribar amb familiars, amagades; acaben fent de minyones i moltes no són escolaritzades. Aquestes situacions poden propiciar abusos. El sistema de protecció no les descobreix fins que són adolescents i volen socialitzar-se. Les noies subsaharianes que arriben amb cayuco, víctimes del tràfic, viuen un context ben diferent.
En quina mesura afecta psicològicament els infants el fet d'emigrar?
Són a l'adolescència –una edat que ja és prou crítica– i emigren a l'estranger sense família. Com a educadors, tenim el deure de conèixer-los bé per veure si tenen ferides emocionals d'origen...
Comparteixo la reflexió d'un educador de carrer, el Txus Moia, segons el qual els infants quan marxen són Ulisses (en referència a la síndrome del dol migratori o síndrome d'Ulisses), abocats a la migració clandestina, però quan arriben aquí han de ser Superman. D'altra banda, una cosa que ens espanta darrerament són els brots d'esquizofrènia que detectem en els nois de 18 a 22 anys.
Quina legislació regula la protecció d'aquests infants i alhora estrangers?
Especialment els primers anys, els membres de DRARI vam insistir que calia fer prevaldre la condició d'infant (Convenció dels Drets dels Infants) per sobre de la condició d'estranger. La Generalitat, en canvi, es va inventar el concepte de Menor Estranger Indocumentat No Acompanyat (MEINA), sense respectar la nomenclatura legal europea que parlava simplement de "menors no acompanyats". Per què es van inventar l'etiqueta de MEINA, fent èmfasi a la condició d'estranger i d'indocumentat?
Com funciona el sistema tutelar a Catalunya?
Un nen, fins que no té divuit anys, és tutelat per la DGAIA, tot i que la Guarda i Custòdia –les decisions del dia a dia– les pren la direcció del centre de menors on resideix. Un dels grans problemes és que, tant l'entitat tutelar com els guardadors, no són respectades per fiscals i jutges. L'exemple seria el cas d'un nen català que, després de cometre una infracció, pot ser enviat a una presó d'infants o, si s'escau, pot rebre el càstig o l'amonestació tornant amb la seva família. Això no passaria, però, si es tractés de menors estrangers sota tutela, ja que sovint el jutge no considera els centres de menors com espais per a la rehabilitació i, automàticament, són enviats a centres de justícia juvenil.
-
"Els immigrants clandestins del
Marroc s'autoanomenen petits 'harraga'
–del verb 'harrac', que vol dir cremar–,
ja que cremaven la documentació abans
de marxar per no poder ser identificats i
repatriats"
-
Però, què hi passa, realment, als centres de menors?"Els immigrants clandestins del
Marroc s'autoanomenen petits 'harraga'
–del verb 'harrac', que vol dir cremar–,
ja que cremaven la documentació abans
de marxar per no poder ser identificats i
repatriats"
-
Hi conviuen entre 30 i 36 nens i això deshumanitza el seu dia a dia. Com a educador, és horrible treballar-hi perquè no tens temps de conèixer el nen i que ell et conegui; sembla una fàbrica. Actualment, la ràtio és de sis nanos per educador. La mateixa fiscalia hauria de denunciar les condicions d'aquests centres si en detecta els problemes. D'altra banda, continua sent difícil fer entendre que els menors han d'anar a l'escola, encara que no tinguin documentació, perquè hi ha uns drets que han de prevaldre per sobre d'altres. Els centres programen activitats educatives com si fossin l'escola, en lloc de fer-hi allò que qualsevol nen fa a casa seva, com ara reforç escolar, mirar la televisió, etc. Cal que aquests infants facin vida de barri i puguem diferenciar millor la primera acollida del que serà el centre definitiu.
El problema amb els menors no acompanyats és que s'acostumen a cronificar en una situació de primera acollida, a diferència del que passa amb els menors catalans.
Així, la protecció dels infants estrangers és diferent de la que reben els locals?
El 1999, al nostre país, es va segellar un pacte interinstitucional que fomentava la discriminació. Es va crear un sistema paral·lel: centres de menors només per a estrangers –instal·lacions que obrien només de dia, però que empenyien els nens a dormir al carrer– i una fiscalia especial per a menors estrangers. Més endavant, van obrir els albergs per complementar els centres de dia, un sistema que ha estat vigent durant deu anys. Finalment, aquest estiu, els albergs s'han tancat, però per motius econòmics i no pas perquè s'hagi reconegut que eren perjudicials. En el cas de l'alberg El Bosc, per exemple, es va produir un episodi molt greu de grip A que només va ser denunciat pels treballadors de l'alberg i per DRARI. Les condicions dels infants eren terribles. Arran d'aquests fets, el Síndic de Greuges i l'Ajuntament de Barcelona van dir prou i el consorci municipal va deixar de finançar el centre.
Aquest tancament ha representat un punt d'inflexió en positiu?
Això ha implicat la fi del sistema de discriminació. De fet, s'han anat corregint coses, com per exemple la unificació de la fiscalia de menors. Avui, hi ha cinc centres de primera acollida per a menors locals i estrangers.
Però els tràmits legals continuen sent una trava per la canalla d'origen estranger...
A molts països no hi ha la tradició de registrar-se o empadronar empadronarse. Un marroquí, per exemple, no té passaport. Hem de tenir en compte que la cultura dels noms i dels cognoms només té un segle i és fruit de la colonització francesa… Els immigrants clandestins del Marroc s'autoanomenen petits harraga – del verb harrac, que vol dir cremar–, ja que cremaven la documentació abans de marxar per no poder ser identificats i repatriats. Un cop al país receptor, se'ls anomena indocumentats. Com volem que no ho siguin, si són nens i, a sobre, arriben de manera il·legal? Segons la Convenció dels Drets de la Infància, si un menor afirma que ho és, se l'ha de creure. Però, com podem saber si algú té disset o divuit anys?
Què en penses, de les proves que s'utilitzen per determinar l'edat?
Tot i que la llei diu que es poden fer proves per determinar l'edat dels infants, aquestes no són exactes ni científiques i la decisió final de la fiscalia acaba sent política. Les proves òssies per saber l'edat són, a més, cares i invasives. Tampoc ens permeten saber la nacionalitat de l'infant o el cognom del seu pare… Per conèixer la identitat, cal la documentació i molta feina educativa, ja que no sempre és una tasca fàcil. Personalment, m'he trobat amb casos de nois africans que no deien la veritat respecte la seva edat.
Com es pot superar l'escull de la documentació?
Calen convenis de reconeixement de documentacions entre els altres països i Espanya. Hi ha coses que no s'entenen... Mauritània està ocupada per l'Estat espanyol i la cooperació internacional, però, com és que no reconeixen el passaport de l'Isshagh, un noi maurità? Alhora, per què s'actua de forma diferent amb els menors estrangers i amb els adults estrangers? Es podria imaginar que algun adult volgués empadronar-se o anar al metge i l'Estat li respongués: "És que no sé qui ets, tu!"
En el cas de menors que es repatrien, quina seria la millor manera de fer-ho?
La decisió no s'ha de basar en solucions ràpides i mal preses. Si jo repatrio un menor i al cap d'un mes torna a pujar a una pastera, significa que no era convenient la repatriació i que l'hem posat en situació de risc. Per altra banda, si al país d'origen resulta que no lliuren el menor a la família i el deixen vivint al carrer, a 800 quilòmetres de casa seva, tampoc s'ha fet bé la repatriació. El 90% dels repatriats han tornat perquè són decisions preses a la força. L'experiència diu que, a al pràctica, els menors no haurien de tornar a casa seva perquè allí no hi ha serveis socials ni un sistema d'infància digne.
-
"La llei estableix que els menors a
partir de setze anys tenen dret a
treballar; però, per què els menors
catalans tenen aquest dret garantit i els
estrangers no?"
-
Hem vist d'on vénen, com ho fan, amb quines condicions viuen... Però, què passa quan arriba el divuitè aniversari d'aquest jovent tutelat?"La llei estableix que els menors a
partir de setze anys tenen dret a
treballar; però, per què els menors
catalans tenen aquest dret garantit i els
estrangers no?"
-
Per molts d'ells, aquest dia és una data terrible i, setmanes abans, es troben malament a causa de la por. La llei, que permet l'emancipació a partir dels setze anys, no permet allargar la majoria d'edat. Per tant, l'obligació legal de protegir un noi o noia a partir dels divuit anys no existeix. A mi m'agrada recordar què passa a casa nostra: els joves catalans no s'emancipen com a mínim fins els 25 o els 30 anys i, una vegada emancipats, encara continuen rebent el suport dels pares. Per què els nens tutelats es deixen de banda quan en fan divuit i necessiten més suport que mai? La llei estableix que els menors, a partir de setze anys, tenen dret de treballar; però, per què els menors catalans tenen aquest dret garantit i els altres estrangers no? Què ha de fer un noi que no té papers, no pot treballar i no té el suport de la família? Molts acaben malvivint al parc, drogant-se, patint depressions o brots esquizofrènics i tenint problemes amb la policia i el sistema judicial.
El refugi del dissolvent
Segons Galea, és comú que els infants menors tutelats que resideixen als centres inhalin dissolvent, una tradició que –segons l'educador– està molt arrelada entre la població adulta d'alguns països. "Hi ha llocs on aquest consum està més estès que l'alcohol; és una droga accessible, baratíssima i que no crea addicció". Segons ell, els estudis centrats en aquesta droga conclouen que el consum de dissolvent és un crit d'alerta i d'atenció cap a l'adult, un crit d'ajuda, perquè els efectes d'aquest consum són visibles. El dissolvent també s'ha vinculat a la necessitat d'oblidar els problemes, la gana o el fred.
"Un moment molt concret per començar a consumir-ne és quan els menors creuen l'estret: necessiten encoratjar-se perquè tenen por i el dissolvent els proporciona coratge", explica Galea. "Quan fan divuit anys i estan desemparats, a vegades decideixen robar i també inhalen dissolvent per poder fer l'estrebada", afegeix. L'educador alerta que, precisament, quan s'enganxen a aquesta droga és quan els infants necessiten més ajuda, tot i que sovint no la rebin.
No hay comentarios:
Publicar un comentario